Mec-mec!

Uns vianants que circulen per la via verda del carrilet entre Girona i Olot, en veure que estan a punt de ser envestits per un munt de ciclistes, recorden que abans hi havia unes mínimes normes d’educació i que, quan anaves en bicicleta, era obligat avisar la gent que caminava amb un simple “mec-mec!” –o un “moc-moc!”– perquè no s’endugués un ensurt i, arribat el cas, pogués arrambar-se al voral per deixar passar el ciclista. Avui, però, només sents un petit soroll i ja tens la bicicleta al damunt o, més ben dit, els centenars de bicicletes que no paren de passar per una via on hauria de ser obligada la convivència entre vianants i ciclistes.

Ja no es tracta només d’aquesta mena d’inundació i d’epidèmia que patim a les comarques gironines, on, vagis on vagis, has d’anar esquivant milers de malalts per la bici que no tenen cap mena de consideració cap a la resta de mortals que circulen per aquelles vies, ja sigui a peu, en cotxe o en moto. Simplement, ocupen les vies com si fossin únicament i exclusivament seves i per al seu gaudi.

Avui caminar per la via verda, per qualsevol via verda, és un esport d’alt risc si no és que vas damunt d’una bicicleta, a les quals, per cert, no costaria gaire afegir obligatòriament un timbre, a menys que això trenqui la seva aerodinàmica o la seva estètica o suposi un esforç per a aquests maniàtics de la bicicleta que deuen veure la resta dels humans com a invasors del seu planeta. Educació és una paraula que també s’hauria d’introduir en aquest ciclisme de cap de setmana com una norma obligatòria abans de sortir per qualsevol camí.

Només cal esperar que aquesta bombolla ciclista acabi esclatant com totes les altres bombolles que hem patit, i que aquesta ocupació desmesurada s’acabi diluint o equilibrant o desaparegui; o bé que els ciclistes també facin un aprenentatge abans de sortir a rodar. Les normes de convivència no només han de ser per als altres. El que va damunt de dues rodes també les hauria de complir.

Alguns pensen a llevar-se i agafar la bicicleta, però altres pensem a caminar i esquivar ciclistes i, amb molta sort, arribar a casa sense cap ensurt. Mec-mec!