Allò tan singular

Mal­grat el pas dels anys, hi ha coses que no can­vien, per molt que els governs soci­a­lis­tes pro­pa­guin als qua­tre vents que tot ha tor­nat a la seva nor­ma­li­tat. Sí, la ban­dera espa­nyola és per­tot i els nos­tres pre­si­dent i con­se­llers no es per­den cap de les cele­bra­ci­ons espa­nyo­les. Més enllà d’aquests fets evi­dents, pro­me­ses que com­pli­ran acords i el més calent a l’aigüera. Només caldrà dei­xar pas­sar uns mesos per com­pro­var que el traspàs de Roda­lies poca cosa millo­rarà de la vida dels seus soferts viat­gers, perquè és un traspàs de greu­ges, cos­tos i pro­ble­mes. Els diners i els recur­sos asso­ci­ats van per l’altre camí, aquell que tot català pateix des que neix, perquè el dèficit fis­cal el per­se­guirà en qual­se­vol acti­vi­tat que dugui a terme. Ate­nent el seu volum i l’acu­mu­lació anual, en una eco­no­mia domèstica hi hau­ria prou motius per exi­gir el divorci, i en la relació empre­sa­rial s’impo­sa­ria un canvi de par­te­naire, sigui soci, proveïdor o cli­ent.

Fa uns anys estava en boca de tot­hom i se n’escri­vien lli­bres i tot; ara, el silenci o, si més no, l’invent del finançament sin­gu­lar. Aquest eufe­misme és un parany que ja ens diu que el PSOE no hi ha fet ni hi farà res –del PP no cal ni par­lar-ne– i que la resta d’auto­no­mies no estan dis­po­sa­des a per­dre’s la vaca grossa. La cosa és tan recar­go­lada i kafki­ana que cal supli­car a Espa­nya que con­doni una part d’un deute català que ha pro­vo­cat el mateix Estat espa­nyol en no voler equi­li­brar ni de bon tros els impos­tos recap­tats amb els recur­sos retor­nats. Pot­ser no estan de moda o només estan desin­flats, però els argu­ments per aban­do­nar un vai­xell que té els països cata­lans de remers són molt més urgents ara que fa set anys. No només en depèn el benes­tar dels seus habi­tants, sinó la super­vivència. Gra­tin una mica i ho veu­ran d’allò més evi­dent i sin­gu­lar.