Carta a un estrany

No et conec de res. Fins on jo sé, no ens hem encreuat ni una sola paraula en les nostres vides, així que no vinc aquí a jutjar-te. He descobert que a tots dos ens corre per les venes la mateixa afició, això sí. Però, casualitat a banda, soc incapaç de saber què esperes de la vida o en quins ambients et mous. Si m’adreço a tu, jove que encara tens tot un món per conquistar i tota una vida per aprendre, és per l’impacte que m’ha causat un vídeo que has penjat a X, aquesta xarxa social que alguns ens entestem a dir-ne encara Twitter. Allà s’hi veu un home passejant per les vies de la línia 2 de metro –segons detalles, en el tram comprès entre Pompeu Fabra i Sant Adrià–, dins l’horari en què circulen trens. La imatge t’ha explotat davant els nassos i l’única idea que has tingut, malgrat ser conscient del perill que corria aquell senyor, ha estat treure el telèfon mòbil i gravar com avançava per un lloc prohibit, en una acció que perfectament li podia haver costat la vida. I no prou content amb tenir les imatges exclusives, t’has precipitat a penjar el vídeo a les xarxes acompanyat d’un missatge que, imagino jo, t’ha fet sentir rellevant: “Deixo utilitzar el vídeo a qualsevol mitjà amb una condició que diré per missatge privat.” Òbviament, no he arribat tan lluny per saber quin as que tens guardat sota la màniga, o això és el que tu creus. El que sí sé és que no em puc explicar quina estranya ambició provoca que tu, i molta gent com tu, davant una situació que pot acabar en tragèdia només penseu a construir l’eina que us pugui ajudar a sentir-vos estrelles per un dia. No considereu, potser, que el món us idolatraria una mica més si haguéssiu arrencat a córrer per buscar ajuda? En cap moment et va passar pel cap que podia ser un malalt mental? De debò només se’t va ocórrer gravar? Confio que almenys no vulguis fer negoci amb la difusió del vídeo.