Qui és Marina Rion?

Fa gairebé 30 anys, Josep Maria Albet i Noya, propietari del celler que porta els seus cognoms, va trobar un cep abandonat que feia un raïm blanc que no es corresponia amb cap de les varietats plantades a la seva finca. Curiós de mena, va mirar de comparar la troballa amb altres varietats de diferents punts del territori català i, fins i tot, de fora de Catalunya. Però no va trobar res que s’hi assemblés. La història, però, no es va acabar aquí. A final dels noranta, la recuperació de les varietats autòctones no era una prioritat en el sector vitivinícola català, que, en la majoria dels casos, encara es regia per la quantitat de quilos de raïm collits (com més quilos, millor) i per les varietats foranes (el cabernet i el chardonnay). Al llarg de tots aquests anys, gràcies a la insistència d’una part de prescriptors i el convenciment d’una part del sector, s’ha produït un canvi immens. Alguns viticultors han arrancat les vinyes de varietats foranes per replantar-ne d’autòctones. I alguns, com Albet i Noya, s’han involucrat en projectes de recerca amb l’objectiu de trobar les varietats més resistents al nou context derivat del canvi climàtic.

És en aquest escenari on apareix aquest primer cep de raïm blanc, una incògnita que obliga a fer estudis genètics per esbrinar a quina varietat s’aproximava, però els tècnics conclouen que és una varietat única. I no tenen nom per identificar-la. I així neix Marina Rion, que és el nom de la besàvia de Josep Maria Albet i Noya.

Des d’aleshores, Albet i Noya ha anat recuperant la Marina Rion i l’ha anat vinificant per comprovar-ne les característiques. I, ves per on, resulta que les aromes i les textures que dona aquest raïm desconegut són tan bones que ara, gairebé trenta anys més tard, el Ministeri d’Agricultura l’ha reconeguda com una varietat apta per fer vi. Segons Albet, aquesta varietat respon de forma similar a un xarel·lo o a un riesling, amb el valor afegit que tot fa pensar que és una varietat prefil·loxèrica i que, per tant, té els ingredients necessaris per adaptar-se a unes condicions climàtiques dures (sequeres, pluges torrencials, gelades...) i a plagues cada cop més sofisticades.

Aquesta troballa no va sola: Albet va detectar en la mateixa època un cep de raïm negre que ha fet un camí paral·lel al de Marina Rion. En aquest cas es van fer estudis genètics i tampoc no es va poder identificar amb cap de les varietats oficials o identificades fins ara. I, en aquest cas, també ha donat una bona resposta en els processos de cultiu i vinificació. És el cas del Belat.

Al llarg d’aquests anys, el celler del Penedès ha fet una tasca innegable de recuperació de la història vinícola, difícil d’explicar en un article tan curt. Però és clar que, amb la publicació d’aquestes varietats com a aptes per a l’elaboració de vins, s’obre una porta a un nou escenari paisatgístic i d’identitat vinícola del Penedès. Per molts anys, Marina Rion!