Caminar amb el fill

Als cinc anys encara volia anar a coll. Era quan vam haver de dei­xar el cot­xet perquè ja no hi cabia i, cada vegada que sortíem a pas­seig, aixe­cava els braços supli­cant que l’agaféssim. Si hi havia el pare, se li enca­me­llava a les espat­lles i, des d’aque­lla ele­vació, adop­tava un posat inu­su­al­ment seriós, de sobirà mesu­rant les seves pos­ses­si­ons, que sem­pre ens feia riure. Si només érem ell i jo, es con­for­mava amb la col·locació mar­su­pial típica. Com que cada vegada pesava més, fins i tot això ho vam dei­xar estar. De vega­des, quan sor­tia sola al car­rer, en lloc de la lleu­ge­resa recu­pe­rada, em sor­pre­nia la bui­dor, la inu­ti­li­tat dels braços quan ja no han de sos­te­nir res. M’havia pas­sat el mateix quan vam arra­co­nar el cot­xet, que el tro­bava a fal­tar per repen­jar-m’hi, i més encara quan vaig dei­xar de donar-li el pit. Era a la pri­ma­vera, es va posar a ploure i vaig haver de córrer amb la cri­a­tura a coll fins al cotxe. Anàvem ben xops i ell plo­rava de gana. Amb prou fei­nes em que­dava llet, però era tard, teníem mitja hora de camí fins a casa, em sen­tia ter­ri­ble­ment des­gra­ci­ada i ell con­ti­nu­ava plo­rant, així que me’l vaig posar a la falda, em vaig des­cor­dar i, allà mateix, en un apar­ca­ment sota el via­ducte del tren, l’hi vaig expli­car: “Serà l’última vegada.” Només tenia tres mesos, però em va enten­dre. És el pri­mer cop que el vaig veure fer-se gran; ho recordo tan bé com la pri­mera paraula que va dir o el dia que es va posar dret. Ara farà quinze anys i anem menys sovint junts de pas­seig. Soc jo qui he de mirar enlaire i, de tant en tant, per fer-li broma, li suplico amb ulls de vedell: “A coll, a coll!” I riu.