Ho veieu clar?

L’ex-pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Josep Tar­ra­de­llas, ha cele­brat els seus vui­tanta-dos anys anant-se’n a Madrid a pre­sen­tar un lli­bre sobre el rei d’Espa­nya.

Tar­ra­de­llas domina l’art de sor­pren­dre la gent, que és un art molt útil per als polítics que tenen la ferma vocació de ser notícia. Ignoro com s’ha mun­tat l’ope­ració con­sis­tent a fer pre­sen­tar un lli­bre sobre el rei d’Espa­nya per un polític d’his­to­rial català i repu­blicà; com que no pas­sen per les meves mans els fils de les con­fidències, no sé si és una idea de Madrid o una idea de la Via Augusta, però és igual, en el fons: és una idea com­par­tida amb satis­facció per tots els seus pro­ta­go­nis­tes.

Hom té la impressió que a Madrid hi ha un tar­ra­de­llisme molt nota­ble en deter­mi­nats cer­cles polítics i també entre peri­o­dis­tes “ben situ­ats”. En un diari madri­leny he lle­git un comen­tari que gai­rebé arri­bava a dir que era una llàstima que Josep Tar­ra­de­llas no fos el pre­si­dent del govern espa­nyol. En aquest ena­mo­ra­ment hi influ­ei­xen, suposo, dos fac­tors bàsics: d’una banda, la inne­ga­ble capa­ci­tat de sug­gestió per­so­nal de Josep Tar­ra­de­llas i el res­pecte i admi­ració que a Madrid tenen pels polítics que acre­di­ten habi­li­tat de mani­o­bra; de l’altra, el fet que l’ex-pre­si­dent s’hagi mos­trat sem­pre –fins i tot quan s’estava al Palau de la Gene­ra­li­tat– molt “desen­gan­xat” de les rei­vin­di­ca­ci­ons més urgents i més con­cre­tes del naci­o­na­lisme català. Com no ésser simpàtic a Madrid quan s’afirma que Cata­lu­nya no ha de crear pro­ble­mes?

Penso que no tinc cap pre­ju­dici con­tra Josep Tar­ra­de­llas, ben al con­trari: el trac­ta­ment humà que ha donat a una situ­ació fami­liar –que també és la meva– m’inclina a la soli­da­ri­tat per­so­nal. Con­fesso, però, que algu­nes de les seves mani­fes­ta­ci­ons polítiques m’inqui­e­ten, pot­ser ara encara més que quan era pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Perquè quan s’ocupa un càrrec com aquell hi ha uns con­di­ci­o­na­ments molt com­ple­xos, que poden expli­car deter­mi­na­des acti­tuds, però ara és dife­rent. Ara, quan la política ofi­cial cata­lana la fan uns altres, a través de meca­nis­mes democràtics, pot­ser el paper que fa l’ex-pre­si­dent és una mica deli­cat i les seves decla­ra­ci­ons no sem­pre opor­tu­nes. Fa certa angúnia sen­tir que “els polítics hem de saber reti­rar-nos a temps, però jo no m’he reti­rat, ni ningú em reti­rarà”.

A Madrid, real­ment, tenen molt d’interès que no es retiri, i així poden ampli­fi­car i mani­pu­lar les seves afir­ma­ci­ons. A Tele­visió Espa­nyola les resu­mien així: “El pro­blema de les auto­no­mies és molt greu, i Espa­nya serà ingo­ver­na­ble amb dis­set Par­la­ments”. A la coberta d’“lnter­viu” li han reproduït aquesta sentència: “Les auto­no­mies posa­ran fi a l’Estat”. Dir això a Espa­nya –i a Cata­lu­nya– és perillós. I si hi afe­gim que sem­pre demos­tra més admi­ració i més sim­pa­tia pel pre­si­dent Suárez que pel pre­si­dent Pujol –i pres­cin­dint de les idees de cada u això és difícil de pair pels cata­lans–, jo em sento més aviat des­con­cer­tat davant l’acti­tud actual de l’antic i il·lus­tre pre­si­dent.