La Paloma

S’ha tin­gut l’encert de cele­brar un cicle de Música Romàntica a La Paloma, el local del car­rer del Tigre com no n’hi ha cap més a Bar­ce­lona. Els “lie­der” de Schu­mann, can­tats amb tanta qua­li­tat de caràcter per la soprano Ana Higue­ras i el tenor Manuel Cid, sona­ven sug­ges­ti­va­ment emmar­cats per les pin­tu­res, les mot­llu­res i els dau­rats del local.

La Paloma és avui dia un monu­ment bar­ce­loní, que sor­pre­nent­ment s’ha sal­vat de la des­trucció. Ignoro la història d’aquesta sala de ball, de la qual no he tro­bat referències en els papers que tinc més a l’abast. Només sé que a Bar­ce­lona havia exis­tit una soci­e­tat que l’any 1859 trià el Tea­tre Odeon per ini­ciar-hi una sèrie de balls de dis­fres­ses cone­guts per saraus de La Paloma. Fran­cesc Curet en pro­por­ci­ona notícies ple­nes del suc de l’època. Movien l’enti­tat gent impor­tant, com l’escenògraf Soler i Rovi­rosa, l’escul­tor Nobas, el dibui­xant Eusebi Pla­nas. El nom pro­ve­nia de La Paloma, la popu­lar “ame­ri­cana” de Gaz­tam­bide, que avui encara es canta: “Si a tu ven­tana llega una paloma…” Serafí Pitarra en glos­sava l’èxit: “Fos que la música és bona / o que la lle­tra agra­dava / és cert que per Bar­ce­lona / des de lla­vors, cada estona / sentíeu gent que la can­tava. / Les cri­a­des ren­tant plats / els senyors quan feien broma / els pin­xos anant ple­gats / fins els xicots i els sol­dats / sem­pre can­tant la paloma”.

La soci­e­tat era humorística i el 1863 anun­ci­ava un pro­grama amb els balls següents: “Estra­gos de los Jue­gos Flo­ra­les”, “La Paloma”, “Les nines de l’Enxanxa”, “Vols fer-me riure!”, “Abajo la Ciu­da­dela!”, “Que ets de l’Ate­neu?”, “Mal aran­cel te parta!”, “Quien fuera con­ce­jal”, “De pen­sarlo, sudo”, etc.

Quan la soci­e­tat La Paloma plegà, dues noves soci­e­tats en van reco­llir l’herència: el Taller Embut i el Taller Bal­dufa.

No tinc dades, però, per a lli­gar la soci­e­tat La Paloma amb el local del car­rer del Tigre, que durant molts anys ha estat un ball tro­nat, igno­rat o mal vist per la “soci­e­tat” bar­ce­lo­nina. El canvi s’ha produït d’un temps ençà, amb l’apa­rició d’un movi­ment de sen­si­bi­li­tat per a tots aquells indrets ciu­ta­dans que tenen un caràcter i res­po­nen a una època. El que en dèiem el pro­gres­sisme s’ena­morà de “La Paloma”, i van començar a fer-s’hi fes­tes –home­nat­ges, pre­sen­ta­ci­ons de discs, etc.–, que en aquell ambi­ent aga­fa­ven un to espe­cial. I és que, real­ment, La Paloma és un local-espec­ta­cle encara que no s’hi faci res.

Per damunt de tot, és una evo­cació de la Bar­ce­lona romàntica, que ha estat la més des­truïda. Els bar­ce­lo­nins hem con­ser­vat més els exte­ri­ors que els inte­ri­ors, i a la ciu­tat hi ha avui més façanes gòtiques que salons del segle pas­sat. Cal pre­ser­var La Paloma, perquè encara s’hi sent res­pi­rar la Bar­ce­lona dels besa­vis.