Mentides

Ja és sabut que hi ha con­cur­sos de tota mena, i tots podríem ser cam­pi­ons d’alguna cosa si dis­poséssim de la infor­mació adi­ent: què cal saber fer, on es fa, quan, etc. I si no trobàvem cap con­curs a la nos­tra mida, sem­pre ens que­da­ria el recurs d’inven­tar-nos-en un.

En una regió fran­cesa hi ha una “Acadèmia de Men­ti­ders” que orga­nitza anu­al­ment un con­curs per a pro­cla­mar el “Rei dels Men­ti­ders”. Està pas­sant, però, un fet que els té deso­lats: el nom­bre de can­di­dats és cada any més reduït. I la qua­li­tat dels qui es pre­sen­ten cada vegada és més baixa.

Entres les nor­mes des­ta­quen aques­tes dues: una bona men­tida ha de durar de cinc a deu minuts, i no pot ser ni vul­gar ni política. Se suposa, doncs, que les men­ti­des vul­gars i polítiques són les més fàcils?

El pro­gres­siu fracàs d’aquest con­curs té una expli­cació claríssima, irre­fu­ta­ble: el pro­gres­siu èxit de la men­tida. Un con­curs de men­ti­des només podia interes­sar quan el que domi­nava en la comu­ni­cació pública era la veri­tat, i per tant es posava a prova la capa­ci­tat d’actuar d’una manera “excep­ci­o­nal”. Quan la men­tida s’ha con­ver­tit en el pa de cada dia, i ja és nor­mal­ment aplau­dida i pre­mi­ada, quina gràcia pot tenir un con­curs de men­ti­ders? L’únic que en aquests moments seria notícia seria orga­nit­zar un con­curs de gent dis­po­sada a dir la veri­tat, però pro­ba­ble­ment seria pro­hi­bit per escàndol públic i atemp­tat als bons cos­tums.

La meva con­si­de­ració no és pas total­ment cínica. En el nos­tre món, sovint la men­tida fa d’oli –que ajuda a fer llis­car les coses– i la veri­tat fa de vina­gre; és un àcid capaç de fer sal­tar la pell i fer bullir ene­mis­tats i odis.

Hi ha l’art, doncs, de saber “ama­nir”, dosi­fi­cant l’oli i el vina­gre de tal manera que la part de veri­tat com­pensi la part de men­tida, o la part de men­tida com­pensi la part de veri­tat. Això és el que acos­tuma a fer la gent “decent”, que pro­cura d’evi­tar l’orgull de la veri­tat sis­temàtica i el vici de l’habi­li­tat men­ti­dera. Entos­su­dir-se a dir la veri­tat, peti qui peti, pot ser a vega­des una acti­tud d’una cru­el­tat i d’una mes­qui­nesa –espi­ri­tual, moral– lamen­ta­ble. Ésser una “màquina de fabri­car men­ti­des” és gro­tesc, però voler ésser una “màquina de dir veri­tats” és pit­jor: és inhumà. Perquè les bèsties no men­tei­xen mai, no poden –i imi­tar-les seria molt “bèstia”–, men­tre que és dis­tin­tiva de l’home la capa­ci­tat d’inven­tar, de modi­fi­car, de men­tir. Inter­pre­teu, si us plau, la lite­ra­tura, l’art, la con­vivència com una gran men­tida humana. Hi ha, doncs, una dimensió digna de l’emmas­ca­ra­ment o la negació de la rea­li­tat, al cos­tat d’una dimensió indigna.

Els orga­nit­za­dors del con­curs francès es quei­xen de la poca qua­li­tat dels men­ti­ders que s’hi pre­sen­ten. És natu­ral. La decadència de les “bones” men­ti­des va estre­ta­ment lli­gada a la decadència actual de les “bones” veri­tats. Per a enga­nyar cal estar con­vençut d’alguna cosa.