Avorriment

Una emissora de ràdio britànica –que pertany a la BBC– ha organitzat un concurs pintoresc: decidir quina és la ciutat més avorrida del país. Hi han participat molts oients, i el resultat ha donat com a guanyadora la ciutat de Grantham, al Lincolnshire, Anglaterra. L’alcalde de Grantham ha rebut el trofeu, oportunament batejat amb el nom de Badall d’Or.

Hi ha un detall que ha donat un especial interès al triomf de Grantham: és la ciutat on va néixer Margaret Thatcher, la primer ministre. Estic disposat a acceptar que es tracta d’una pura casualitat, però vaja… Al llarg de les successives setmanes que deu haver durat el concurs, no és improbable que Grantham hagi anat agafant una dimensió significativa –entre tantes ciutats en competència– pel fet que els britànics sabien molt bé la identificació entre Grantham i la senyora Thatcher. Jo sospito que els anglesos han votat amb una subtil intenció.

Si Grantham és realment una ciutat tan avorrida com diuen, la gent amb una mica d’inquietud bé s’ha de dedicar a explorar activitats que no siguin les diversions –inexistents– de tipus convencional, i això pot explicar la vocació política de la senyora Thatcher. Si ara repasséssim una llista de polítics, científics, artistes, bisbes, aventurers, etc., descobriríem que molts d’aquests personatges han nascut i han anat a escola en una població o un ambient amb poques facilitats de diversió. Cara a cara amb les limitacions que els voltaven, han decidit “saltar”, i tant li fa que, el salt, l’hagin fet cap endins o cap enfora; cap endins vull dir convertint-se en uns savis, uns investigadors de les pròpies possibilitats mentals i creadores –desvinculant-se del medi poc suggestiu– o cap enfora, és a dir, llançant-se amb passió de conquistador per camins que els allunyaven de la mediocritat ambiental. Algú insinuà una vegada que no és estrany que hi hagués tants extremenys en la colonització espanyola d’Amèrica, si es té en compte com es vivia a Extremadura en aquell temps.

Resulta que a Grantham, que té trenta mil habitants, no hi ha ni un cinema ni una sala de festes. Costa de creure-ho, però si els anglesos ho diuen és que és veritat. El que no diuen és quantes biblioteques hi ha, quantes associacions culturals, quantes subscripcions a revistes serioses, etc. O sigui que si els joves no poden anar a la discoteca bé han de fer alguna cosa, i una de dues: o és una ciutat absolutament teledomesticada o és una ciutat on la gent es diverteix d’una manera no gens estàndard. Em fa por que la BBC no hagi adoptat un criteri molt tòpic sobre què és la “diversió”, un criteri basat en l’existència d’uns establiments determinats i no pas en el sentiment real dels ciutadans.

L’art de divertir-se és molt difícil, i només n’hi ha un altre que sigui igualment difícil, però encara més interessant: l’art d’avorrir-se. Divertir-se i avorrir-se són dues cares de la mateixa moneda, i fins i tot són la mateixa cosa si no es tracta d’un exercici personal, d’una tria, sinó d’una imposició. Si no et vols divertir, ja poden riure al teu voltant. De la mateixa manera, si no et vols avorrir només hi ha una solució: acceptar voluntàriament la situació teòricament avorrida. Ser-ne conscient i adonar-se que, avui dia, les ocasions de llibertat –disponibilitat– mental i emocional són raríssims privilegis que cal aprofitar. Saber avorrir-se pot ser no tan sols divertit, sinó molt enriquidor.