“Penseu bé, si us plau”

L’arquebisbe de Barcelona ha publicat un comentari advertiment sobre el llenguatge groller. El tema és interessant, i em solidaritzo amb la bona intenció del cardenal, però no pas amb l’enunciat d’una sèrie de fets, que són presentats com si fossin certs, i no ho són.

Diu que “d’un quant temps ençà s’ha generalitzat el llenguatge groller en una bona part dels nostres conciutadans”… Jo crec que sempre hi ha hagut molts catalans –i espanyols– de llenguatge groller, i si no fos així quin sentit haurien tingut les exhortacions del bisbe Torras i Bages? No és pas d’ara l’expressió “parla com un carreter”, que significa que parlaven d’aquesta manera molts que no eren carreters. No ens enganyem: hi ha molts testimonis –escrits, i també d’experiència personal– que demostren com han parlat les generacions precedents. El senyor arquebisbe es contradiu notablement quan, referint-se als joves, d’una banda diu que parlen grollerament per tal de manifestar “la seva rebel·lia antiadulta, refusant les normes establertes”, i de l’altra, que “ho fan perquè és el que senten dir als adults i els volen imitar”. En què quedem? El que és clar és que els joves d’avui no s’han inventat el llenguatge groller.

Que el practiquen, sovint, sense gaires escrúpols? Sí senyor. I, quan se’n pregunta el perquè, l’arquebisbe dóna una explicació que és inadmissible: “És possible que el concepte de democràcia que tenen algunes persones afavoreixi el costum de dir paraulotes i fins i tot blasfèmies. Per aquestes persones, democràcia significa llibertat absoluta, impunitat total, desconsideració de qualsevol norma de convivència…” Ja li ha tocat de rebre a la democràcia, indirectament, això sí, a través d’“algunes persones”. És que la quantitat de malparlats que hi havia durant el franquisme s’explica pel concepte que algunes persones tenien de la dictadura?

Em sembla lògic que l’Església condemni la blasfèmia, però potser és innecessari i arriscat que es fiqui en terrenys de la sociolingüística, parli de llenguatge “pobre” i de llenguatge “culte” i digui que “purificar el llenguatge és propi de països civilitzats”. Si tinguéssim espai podríem aportar opinions molt autoritzades i documentades contra aquestes simplificacions. És que acostumar-se a dir “defecar” en comptes de “cagar” és una “purificació” del llenguatge? No confonguem els criteris lingüístics amb els socials i amb els morals.

A més de tenir raons personals, jo estic contra l’ús habitual i inconscient d’expressions grolleres perquè sovint substitueixen un esforç mental de reflexió i de precisió. Sota la seva “força” aparent s’amaga moltes vegades una feblesa: la manca d’exigència en la concreció de les idees. Solen ser solucions mandroses. A la llarga limiten les nostres possibilitats individuals d’exploració expressiva, i el perill és greu: acabar pensant “grollerament” –és a dir: empobridament, rutinàriament– des d’un punt de vista tècnic. Deixar-se endur per qualsevol fórmula o recepta és còmode, però no és rar que es presenti l’esclerosi.