El punt fix

Vaig deci­dir fer el camí de tor­nada a la inversa. El reflex de la cate­dral de Girona, il·lumi­nada de nit, més seràfica que mai, amb la pluja, encara caient, amo­rosa, la que no fa mal i va bé per als camps, diuen a pagès, em va recor­dar que la que pen­sava era la dre­cera més curta, amb més enllu­me­nat i sobre­tot amb un empe­drat menys relliscós, jo que m’havia calçat unes saba­te­tes poc pen­sa­des per cami­nar sota la pluja i més per ballar-hi. Atu­rada en el semàfor, la mirada se’n va anar on hi havia hagut el pri­mer König obert a Girona, a Gran Via Jaume I. De sobte va aparèixer un sofà d’escai ver­mell pebrot, que s’engan­xava a les cui­xes. Del tacte sintètic espar­ra­cant-se a la pell, em va reve­nir la cara d’un guer­rer asiàtic amb bigo­tis de Fu Manxú i mirada ferotge. I de cop em vaig veure amb 10 anys, a la con­sulta del doc­tor Cam­pis­tol. El pedi­a­tre gironí tenia una col·lecció de put­xi­nel·lis i màsca­res d’arreu del món que enga­la­na­ven la paret blanca de la con­sulta. Esti­rada a la lli­tera, em fixava en aquells ulls felins com si el que feia el metge no fos cosa meva. En una última prova mèdica, en una taula d’explo­ració gine­cològica, men­tre la bata blanca feia la seva feina i amb veu cal­mosa pre­gun­tava bana­li­tats, per fer-ho el més còmode pos­si­ble, vaig bus­car la cara dels mars de Siam, aquell pirata que m’espol­sava les pors; aquell punt fix on s’enter­ren els temors i es mira enda­vant.