L’atzar

Ningú no gosa negar que l’atzar existeix. Això que en diem atzar és una realitat quotidiana i natural. Ara, però, n’hem fet una de grossa, o, més ben dit, l’han feta els tècnics: han inventat l’atzar “artificial”.

S’han programat ordinadors amb una cura extraordinària i amb un objectiu sorprenent: proporcionar, a l’atzar, seqüències de xifres. Aquestes xifres que surten a l’atzar són utilitzades per a comprovar les condicions d’utilització de certs materials, que d’aquesta manera són sotmesos a factors imprevistos i imprevisibles. L’atzar, doncs, és provocat tècnicament, i es compra, i es ven, i es lloga… Aquest atzar ja no és un fet, sinó un producte. Una mercaderia. Una eina de treball.

Un cas semblant, i ben curiós, és el de la màquina de jugar a la loteria, que inventà un francès. Tenia l’aspecte d’una màquina de calcular de butxaca, amb una diferència fonamental: només tenia un botó. Prement l’únic botonet, feia aparèixer números a l’atzar. La paradoxa és que aquest brillant invent fracassà per culpa d’una mala gestió comercial, és a dir: es van aplicar uns determinats criteris de venda i de marketing, que van resultar erronis; segurament si l’operació s’hagués deixat a mans de l’atzar hauria anat millor.

L’atzar és natural, dèiem. Forma part essencial de la vida de l’home i de la naturalesa. El director de la fàbrica que no vol deixar a l’atzar ni el pas més petit del procés de producció és –quin contrasentit!– director de la fàbrica per “una casualitat”. Més ben dit: per una sèrie de casualitats. N’és el director perquè l’antic director de la fàbrica entrà un dia a prendre cafè en un bar on no havia entrat mai, i on coincidí amb un amic que també hi entrava per primera vegada, i li proposà millors condicions en una nova empresa. Si hagués trigat cinc minuts més a trobar aparcament no hauria coincidit amb l’amic, encara seria director de la fàbrica i l’actual director continuaria com a cap de departament… d’una fàbrica on havia ingressat feia vint anys per la casualitat d’haver llegit un anunci a la sala d’espera d’un dentista… i si el mal de queixal li hagués començat un dia després… etcètera.

Esborrona pensar que l’atzar ens va dibuixant dia a dia… O potser aquesta consciència ens ha d’asserenar i fer-nos més humils. Jo escric aquests articles perquè un dia em vaig trobar pel carrer, “casualment”, en Josep Faulí, que havia de dirigir aquest diari, i m’ho proposà. Però, si no ens haguéssim trobat –i no ens hem trobat mai més en cap carrer!–, ni ell m’ho hauria demanat ni jo li ho hauria demanat. Acusem l’atzar quan ens és, o ens sembla, negatiu, però algú ha dit que de tots els benefactors és el que rep menys agraïment. Ens guanya la vanitat de creure que som causa, quan de fet som conseqüència; resultat d’un encadenament de circumstàncies que es produeixen més enllà de la nostra capacitat de previsió.