Quan escombraven els carrers

La porqueria que ha omplert els carrers de Barcelona a causa de la vaga d’escombriaires m’ha fet meditar sobre aquest fet: l’escombriaire ja no duu escombra. És un personatge que ha canviat molt, d’ençà d’aquells que passaven pels carrers estirant un ase amb una sàrria.

En altres temps la recollida d’escombraries havia estat lliure, i cada escombriaire anava al barri que li semblava; el resultat és que els barris rics eren plens d’escombriaires, que es barallaven per recollir-la, i en els barris pobres no les recollia ningú. L’ajuntament atribuí un barri a cada escombriaire, i a canvi els obligà a apagar el foc quan se’n calés.

L’estampa de l’escombriaire que tocava una trompeta per avisar les mestresses de casa no fa pas gaires anys que encara era viva; Joan Amades recorda que fins i tot pujaven als pisos.

Tradicionalment, el carrer era regat i escombrat pels veïns, i la neteja pública en nom de la comunitat és relativament recent. A Barcelona hi ha dos exemples històrics depriments. L’un, quan la neteja dels carrers va ser encomanada als asilats de la Casa de Caritat; l’altre com a conseqüència, sembla, del fracàs d’aquesta idea: van fer d’escombriaires els presidiaris tancats al vell convent de Sant Pere. Per tal que no s’escapessin mentre escombraven, duien als turmells grillets de ferro dels quals penjava una cadena, que en caminar arrossegaven per terra “i feia un soroll sinistre que se sentia des de lluny”. Els vigilava un guardià amb un fuet. Podien parlar amb els vianants –encara que les dones en fugien– perquè duien petits objectes per vendre, de cistelleria o de teixit, que feien dins la presó.

La gran novetat fou el carro escombrador, deu fer uns cent anys. L’invent del corró va simplificar la feina, perquè ja només calia escombrar a mà ran de la vorera, on anava a parar la brossa que apartava el corró.

També ha desaparegut un altre carro, el “carro de la bóta”, precedent dels camions actuals. N’he vistos passar pels carrers dels pobles, quan als pobles encara hi havia cavalls, i fins i tot em sembla que quan jo era menut se’n feien de joguina. I ara m’adono d’una altra absència: la típica parella de regadors amb mànega. L’un encaixava la mànega a la boca d’aigua, amb aquell estri metàl·lic que la collava, mentre el regador pròpiament dit apuntava carrer enllà, esperant sentir l’estrebada de la mànega quan hi corria l’aigua.

Un cop regat aquell tros, la parella se n’anava a repetir l’operació més enllà, amb la gruixuda mànega carregada a coll entre tots dos –l’un davant de l’altre–, una mànega que tenia panxa, cap i cua; i tot plegat semblava un fantàstic rèptil humà.

Eren els temps d’abans del plàstic, és a dir, els temps de la brutícia natural.