Clar i gallec

Mig hip­no­tit­zats pel nos­tre naci­o­na­lisme ver­bal, pot­ser cor­rem el risc de no ado­nar-nos d’actu­a­ci­ons pràcti­ques que es fan en altres indrets. Des de Galícia ens donen una lliçó. A la vila de Padrón s’han reu­nit 10.000 per­so­nes arri­ba­des expres­sa­ment de tot Galícia per rei­vin­di­car l’ense­nya­ment en gallec i pro­tes­tar per l’expe­di­ent que la dele­gació del minis­teri d’Edu­cació ha ins­truït a dos mes­tres del muni­cipi de Rois perquè s’han negat a donar l’assig­na­tura de llen­gua espa­nyola i uti­lit­za­ven el gallec a classe. La con­cen­tració ha estat con­vo­cada per onze for­ces polítiques i sin­di­cals d’esquerra.

Els milers de gallecs han cri­dat d’una manera unànime i pública “Idi­oma gallec, idi­oma ofi­cial!” i han enlai­rat dues-cen­tes pan­car­tes que pro­tes­ta­ven explícita­ment con­tra la repressió de la qual és víctima l’idi­oma gallec.

La sanció als dos mes­tres ha pro­vo­cat una gran com­moció a tot Galícia, i produí una vaga d’un dia que ha estat seguida per sei­xanta mil mes­tres i alum­nes de tot aquell país. No es tracta, doncs, d’un alda­rull a càrrec de qua­tre gats, sinó d’una reacció res­pon­sa­ble i de gran abast.

Em penso que és una infor­mació que ens ha de fer medi­tar. ¿S’ha enviat, des de Cata­lu­nya, alguna adhesió col·lec­tiva i repre­sen­ta­tiva als mes­tres gallecs expe­di­en­tats?

Em fa por que comen­cem a ser vícti­mes del com­plex de “dis­cri­mi­nació” i que, empa­rant-se amb els equívocs d’aquest mot, s’està fent cam­pa­nya con­tra la cata­la­nit­zació de l’ense­nya­ment. “Ells” tenen una gran habi­li­tat a pre­sen­tar-nos sem­pre com a cul­pa­bles: durant el fran­quisme (i el càstig era la pro­hi­bició del català) i ara, que som “cul­pa­bles” de voler-lo ins­tau­rar. Com reac­ci­o­nem? Al meu enten­dre, amb una feblesa incom­pren­si­ble, pot­ser perquè no ens hem deci­dit a anar al fons de la qüestió, i ens dei­xem embo­li­car amb la troca de les sus­cep­ti­bi­li­tats, les timi­de­ses, els lega­lis­mes i les equívoques mani­pu­la­ci­ons que dèiem.

Per exem­ple: és inad­mis­si­ble que un mes­tre que ense­nya a Cata­lu­nya no sàpiga el català. Una per­sona que té la vocació d’ense­nyar és una per­sona que ha de tenir la vocació d’apren­dre; si no fos així, que­da­ria des­qua­li­fi­cada com a mes­tra. Que es digui fun­ci­o­nari, ser­vi­dor de l’Estat, empleat d’escola, el que vul­gueu, però mes­tre no. Això és tan ele­men­tal que no hem de dei­xar que ens ho emmas­ca­rin amb arti­cles i dis­po­si­ci­ons, i menys encara amb argu­ments político-cul­tu­rals tris­ta­ment cone­guts. Arreu del món les injustícies han de ser repa­ra­des, i encara amb “cos­tes” o interes­sos d’indem­nit­zació; aquí hem estat molts anys sense poder ense­nyar en català, i tots els mes­tres dig­nes d’aquest nom han d’estar dis­po­sats a col·labo­rar a cor­re­gir aquesta acti­tud cul­tu­ri­cida.

El mes­tre és una per­sona que ha fet una car­rera i té apti­tuds per a apren­dre un idi­oma, sobre­tot si el pot sen­tir i lle­gir cada dia. Més encara si aquest idi­oma és neo­llatí, germà del que ell ha après a Madrid o a Bada­joz. Si en aques­tes con­di­ci­ons no el pot apren­dre, és que no té la capa­ci­tat desit­ja­ble.

I si el que passa és que no el vol apren­dre, és ell qui ens dis­cri­mina i refusa d’acom­pa­nyar-nos en el pacífic intent de sua­vit­zar les feri­des d’una agressió històrica “magis­tral­ment” exer­cida.