Les taques i les mares

La filla explica a la mare que ha intentat eliminar aquella taca de totes les formes possibles però que el jersei és blanc i s’hi resisteix. I tot seguit li anuncia que en farà un darrer intent, amb no sé quin sabó especial per a taques caparrudes, però ja li avança que, si el resultat no és el desitjat, li derivarà la peça perquè s’hi baralli ella, que segur que hi té més traça. Penso en la quantitat de jerseis que ens han salvat les mares i en com totes les taques de les nostres vides –ja siguin llefiscoses, irregulars o difícilment perceptibles– acaben a les seves mans. Penso també en com no hi ha ningú més que tingui aquesta capacitat d’esborrar tot allò d’aparença inesborrable, o de detectar les llànties del nostre estat d’ànim, amb una simple lectura en diagonal. Les mares esborren taques i ens ensenyen quan és el moment d’estirar les cames perquè si ens quedem immòbils acabarem empastifades. Són les úniques capaces d’interpretar un silenci granític, sense ni tan sols furgar en les nostres clapes. Les mares suavitzen les taques i en paral·lel escriuen les peces suplementàries i més polides de les nostres vides. Esbandeixen taques o qualsevol element que trenqui la nostra uniformitat. No necessiten un GPS per saber on és la sortida del fangar i quan tu camines pengim-penjam, sense gràcia i empolsegada, elles t’indiquen on és la drecera i t’amaguen a la butxaca el pot amb el sabó que ho cura tot. Podem provar a treure les taques de la roba amb l’última novetat que ha sortit al mercat, amb un remei casolà que ens han dit que és infal·lible o amb un ungüent que la veïna del primer tercera diu que és aigua beneïda, que al final seran les mares les que t’ensenyaran la fórmula màgica. I, si es dona el cas que un dia aconseguim treure aquella taca, allà hi haurà la mare esperant per apagar el llum i tancar la porta.