Creure en l’Estat

Aquests dies hem vist sortir dels jutjats denunciant i denunciat en un presumpte cas d’agressió sexual; tots dos, l’expresentadora i l’expolític, han coincidit a dir que confien en la justícia, que és tant com dir que confien en l’Estat. En el fons, aquesta és l’actitud de qui hi acut, ni que sigui perquè se sap que la sentència que es consideri injusta pot ser apel·lada i fins i tot anul·lada. Es diu seguretat jurídica i és un principi constitucional capital. També hi creuen la gent de Junts i la resta de partits polítics de l’arc parlamentari més refractaris al “sistema”, vistes les seves declaracions a l’entorn del debat proposat pels juntaires sobre una eventual qüestió de confiança. Tot plegat serveix, si més no, per oferir a la ciutadania una bona lliçó sobre l’Estat que, per molt que el critiquin i de tant en tant faci mèrits, és Espanya.

Sembla que els de Puigdemont ja no estan gaire contents servint de crossa a Pedro Sánchez, potser perquè al president del govern se li acumulen els problemes judicials, o potser perquè no volen fer el mateix paper que ERC. En votacions sectorials han començat a flirtejar amb els partits de la dreta amb la pretensió de demostrar que no es casen amb ningú i que, en paraules de Julio Anguita, el que compta és “programa, programa”. I la definitiva manifestació del seu enuig pel que diuen que són “incompliments” dels compromisos del govern envers Catalunya ha estat proposar un debat al Congrés dels Diputats sobre la conveniència que Pedro Sánchez se sotmeti a una qüestió de confiança, una fórmula fins ara mai utilitzada, però no per això inconstitucional. L’espasa de Dàmocles que ha col·locat sobre el cap del president sens dubte és més simbòlica que real, perquè estic convençuda que en cap cas li agradaria al partit independentista haver de prendre posició en l’esmentada qüestió: per guanyar-la, el president ha d’obtenir més vots favorables que negatius; si Junts fes realitat el gran desig del PP i digués no, Sánchez perdria la presidència i ells, l’afavorida posició que tenen ara sols amb set escons per condicionar i mantenir el puzle governamental espanyol.

No entrem ara a valorar si la ciutadania aprova que amb els seus diners es plantegin aquests jocs d’aparença que no van enlloc i que no tenen altra finalitat que guanyar una batalla en la guerra eterna amb els republicans. També els del PP han dit que plantejaran una moció de censura si els de Junts els donen suport, però són conscients que és impossible; ja se’ls ha criticat el que diuen que és haver traspassat una línia vermella en coincidir amb el PP i Vox en votacions sobre qüestions concretes, imaginem, doncs, que una moció de censura tirés endavant gràcies a sumar els independentistes amb la formació d’Abascal. Impossible per sempre? En tot cas, gràcies a aquesta maniobra, gent que en general no està al cas de qüestions jurídiques ha sabut què és una moció de censura i per què en el nostre país és constructiva, és a dir, que requereix proposar un candidat per substituir el president. No en tots els països les mocions de censura són constructives (vet aquí França, immersa en una allargada crisi), però la Constitució Espanyola va voler apostar per l’estabilitat governamental si no és contundent l’alternativa proposada, és a dir, si no hi ha una majoria absoluta que estigui d’acord amb el canvi i amb el qui.

Tanmateix, queda clar que tots plegats estan preparant un futur que no saben si és imminent o llunyà, però que entenen que, com a molt tard, esdevindrà una realitat el 2027, que aleshores l’alternança governamental es produirà, que les esquerres no tindran majoria i que Junts podrà manifestar la seva ànima ideològica, més propera a posicions conservadores. Ara bé, com casa tot això amb la recent trobada de Junqueras i Puigdemont a Waterloo? Perquè l’independentisme sols pot tenir una estratègia guanyadora si tots dos partits abandonen, ni que sigui en una primera instància i com diria Carretero, les posicions ideològiques en favor de la batalla comuna per l’estat propi. Però la qüestió és que potser cap d’ells està ja pensant com ho feia el 2017, malgrat el que pugui simbolitzar la matrícula del cotxe del líder juntaire en recordança de la data de l’1 d’octubre. El cert és que aquest temps no és aquell altre, malgrat que els seus líders es diguin igual. I ja cap no adopta les antigues posicions. És com si tot ells, ni que sigui per necessitat, haguessin començat a creure en l’Estat.