Més superrics i els mateixos pobres

Mentre trontolla el contracte social que li va permetre al capitalisme modern establir un equilibri entre els beneficis empresarials i unes condicions de vida dignes dels assalariats, resulta que els milmilionaris no paren de fer augmentar les seves fortunes. Ho acaba de constatar un informe d’Oxfam Intermón segons el qual la riquesa conjunta de les persones milmilionàries va augmentar l’any passat en dos bilions de dòlars, cosa que equival a un creixement d’uns 5.700 milions de dòlars al dia, tres vegades més ràpid que l’any anterior. Si la tendència fos a la inversa, és a dir que les grans fortunes es ressentissin d’alguna manera de l’actual conjuntura –amb una inflació desbocada, un habitatge prohibitiu i un inassumible preu del cistell de consum–, ens podríem creure de debò que la globalització del planeta i l’augment dels costos derivats de la postpandèmia i de la guerra d’Ucraïna són irreversibles. Però si una cadena d’aquesta vàlua, la més afavorida, no para d’acumular beneficis, això significa que simplement no hi ha voluntat de corregir la situació en benefici del conjunt de la població i no només d’uns pocs.

Perquè la fotografia d’aquesta injustícia social la completen les dades del Banc Mundial segons les quals el nombre de persones que viuen en la pobresa, amb menys de 6,85 dòlars al dia, en comptes de disminuir, gairebé no ha variat des del 1990. El sistema ensopega a l’hora de modificar una dinàmica que està tibant el contracte social fins a nivells insostenibles, però la recepta existeix, només cal determinació a l’hora d’aplicar-la. Una recepta que es basa a enfortir l’Estat de manera que pugui blindar els serveis públics i frenar la involució en què estem entrant empesos per uns partits populistes o directament de la ultradreta que és en aquestes aigües del descontentament on pesquen vots. L’Estat, o millor dits els estats, han de ser prou valents per afrontar d’una vegada una fiscalitat no només més exigent amb les grans fortunes, sinó conjunta i homologable per evitar l’actual competència destinada a evitar la fuga de capitals. La inacció no serveix pas per aturar els peus a la ultradreta ni per impedir un esclat social.