Una comissió o un abús?

Unes quantes dones de la família hem volgut organitzar una sortida a un teatre de Barcelona i ens hem decantat per un musical. En total ens n’hi hem apuntat nou, d’edats molt diverses, així que en breu ens marcarem una farra d’aquelles que se’n diuen intergeneracionals. De la compra de les entrades se n’ha encarregat una única persona, fet que vol dir que en un sol pas, o sigui amb una única gestió resolta en poc més de dos minuts, el tema ha quedat vist per a sentència. Les entrades les hem agafat a la zona que entre les nou hem convingut, per un preu que incorporava un descompte interessant, ni tan sols sé a tomb de què. La sorpresa, majúscula, ha arribat quan a l’hora de pagar i d’introduir-hi les dades de la targeta bancària hem comprovat que de cop l’import es disparava 45,99 euros, que és el resultat de multiplicar les despeses de gestió de cadascuna de les entrades, que són de 5,11 euros, per les nou persones que hi anirem. Ja arribo a entendre que tot servei ha de tenir un cost perquè la gent s’ha de guanyar la vida però entre regalar i abusar ha d’existir un terme mitjà. A sobre, hem pogut constatar que els teatres han externalitzat la venda d’entrades i, per tant, ni accedint-hi a través del web de l’equipament t’estalvies pagar els 5 euros i escaig. I jo ara necessito que algú m’expliqui molt a poc a poc què estic pagant exactament amb aquests 46 euros menys un cèntim. Algú del ram em podria respondre que l’atenció al client no és gratuïta però és que tots sabem que els sistemes són prou infal·libles –per sort– per no haver de demanar ajut un cop has fet l’adquisició. I que si, a tot estirar, el problema que tens és que no pots assistir-hi per una raó de força major, la persona que t’atén es limitarà a dir-te que, el proper cop, miris d’afegir-hi una assegurança que et permeti recuperar els diners en cas de fer campana.