Ai, ai, ai

Els usuaris de Word que acaben d’actualitzar aquesta app deuen haver descobert, per a la seva sorpresa, que Microsoft hi ha afegit, si us plau per força, un “company d’intel·ligència artificial” que es diu Copilot i el qual –diu l’empresa– “us inspirarà”. A mi personalment i a molts altres escriptors de ficció –si he de fer cas de l’allau de queixes a internet–, ens treu de polleguera, perquè fins i tot quan està desactivat, cada cop que es toqui el text insisteix a generar una icona que apareix sense avisar cap a l’esquerra de la pantalla com un mosquit emprenyador; i no hi ha manera de fer-lo desaparèixer. Val la pena recordar que la IA, que avui està tan de moda i se’n parla tant –per no dir massa– és un concepte que existeix des del 1950. L’aprenentatge automàtic (o sigui, machine learning) va aparèixer el 1981. El primer robot capaç de simular i reconèixer emocions humans va sortir als anys noranta. Els cercadors d’informació (com ara Google) i els sistemes de recomanació (YouTube, Netflix...) són exemples clàssics d’IA, però hi estem tan acostumats que no els veiem com a tals. Ara, és clar, la IA ha entrat en una fase més sofisticada per bé que continuï depenent de la informació que rep (una quantitat immensa, per cert) però –sempre que estiguem parlant d’escriure ficció– no pot crear sinó elaborar combinacions d’aquesta informació d’una manera que pugui semblar creativa. És a dir, a tot estirar pot jugar a fer plagis a l’engròs. Molts escriptors diuen que quan realment estan inspirats és com si rebessin una mena de dictat de ves a saber quina zona del seu cervell. L’última cosa que necessitem en moments així –els moments en què ens veiem capaços de crear alguna cosa que realment val la pena– és una punyetera icona que ens recorda que existeix la IA per servir-nos, just quan estem del tot segurs que la nostra intel·ligència, d’artificial, no en té res.