Els 400.000 d’Alguaire

Fer prediccions exagerades i prometre coses que no estàs en condicions d’oferir és un hàbit temerari que ha arruïnat moltes cites de Tinder. Pot semblar lícit posar-se la foto de quan feies escalada fa deu anys, en lloc d’optar per una altra de més realista havent acabat de menjar pizza al sofà. Però cal calibrar bé l’efecte desmoralitzador que el desengany acaba produint en l’altre quan les cartes es col·loquen damunt de la taula i la realitat acaba mostrant-se sense maquillatges. En l’àmbit personal, la mentida no viatja gaire lluny i, normalment, ser un fantasma vanitós no acostuma a ser un bon negoci.

En canvi, en el terreny de la política i la gestió pública, sembla que no hi tenim tanta exigència. Hem desenvolupat tots plegats una tolerància admirable cap a les promeses i les exageracions. Un alcalde pot inflar fins a límits pertorbadors la xifra de visitants de la fira del formatge del poble, que sempre hi haurà algun diari que ho col·locarà al titular sense fer-se massa preguntes. Després, l’alcalde piularà a les xarxes alguna cosa indignadíssima sobre les fakes news de Donald Trump, i el director del diari farà un editorial per reivindicar el paper del periodisme al salvament d’una societat cada cop més desinformada i manipulada. I si això ho fa un alcalde en alguna comarca remota, què no farà un president espanyol amb, posem pel cas, la promesa d’una llei d’amnistia, o un president de la Generalitat amb la promesa d’un finançament singular que, ara sí que sí, arreglarà les finances de Catalunya dins d’Espanya i ens portarà a la felicitat definitiva. No parlaré d’altres promeses que no es van voler, poder o saber defensar, perquè la ferida encara és molt crua, no acostumo a trobar plaer en el sadisme i, de fet, el lector ja s’ha fet una idea de què estem parlant.

Tot això ve a tomb perquè aquesta setmana hem celebrat l’aniversari de l’aeroport d’Alguaire. Es va inaugurar el 17 de gener de 2010 amb un vol procedent de Barcelona en què viatjava el president José Montilla i la cort habitual de càrrecs i premsa d’aquesta mena d’esdeveniments. L’aeroport lleidatà naixia en un mal moment: fa quinze anys, les conseqüències de la crisi econòmica originada per l’esclat de la bombolla immobiliària i financera del 2008 estaven omplint a cabassos les oficines d’atur, les arques públiques s’havien buidat i cap agència de crèdit agafava el telèfon a les administracions.

Tot i així, els plans comercials de l’aeroport d’Alguaire feien patxoca: al primer any, 50.000 viatgers. I, al cap de deu anys (el 2020), 400.000 viatgers utilitzarien l’equipament per moure’s pel món des de Lleida o amb destinació a Lleida. Avui, tinc curiositat per saber qui va redactar les xifres i en base a quins estudis i projeccions. L’aeroport va tenir el 2024 39.664 viatgers i s’ha desenvolupat una línia de negocis complementaris una mica més dinàmics, amb cursos de formació de pilots i serveis per a la indústria de drons, Però, quinze anys després, crec que és adient preguntar-nos on són els 400.000 d’Alguaire, i quin respecte per la ciutadania tenen els que prometen i exageren i governen a cop d’estat d’ànim i no de realitat.