Fins als ‘dallonses’, Eduard Sola

Senyor Sola, abans de tot, enho­ra­bona pel seu guardó, ator­gat per aques­tes elits bur­ge­ses amb casa i bar­queta a la Costa Brava, mal­grat la seva reco­ne­guda con­dició de “xar­nego” orgullós de ser-ne. On eren aquesta gent? Els va aga­far amb els pixats al ven­tre o eren de vacan­ces pot­ser? El seu dis­curs ha fet forat i ha agra­dat força als cas­po­sos de fora de Cata­lu­nya –que ja l’uti­lit­zen ade­qua­da­ment en els seus mit­jans– i als Judes i els pene­dits de ser cata­lans que tenim per aquí. Però resulta, senyor Sola, que ja n’estic fins als dallon­ses de sen­tir com per­so­nes vin­gu­des de fora de Cata­lu­nya perquè hi podien tro­bar el que els man­cava a la seva terra d’ori­gen, des­car­re­guen la seva mala bava en con­tra d’aquesta terra. El seu avi anal­fa­bet va ser prou intel·ligent i amant de la seva família per deci­dir venir a un lloc gràcies al qual va pros­pe­rar i tenir un net que ha arri­bat on ha arri­bat mal­grat decla­rar-se “xar­nego”. Cap dels vin­guts de fora, en lle­var-se un dia, va dir: “Hay que levan­tar Cata­lu­nya.” Més aviat: “He de encon­trar un futuro mejor para mi família.” I escolti, Sr. Sola, no cal que ens donin les gràcies. Però no insul­tin la intel·ligència de tanta gent que sap de sobres que els nou­vin­guts ho feien per neces­si­tat. Prou, dallon­ses!