Justícia per als espoliats del franquisme

Que l’Estat espanyol no ha aconseguit culminar del tot un procés de fer net respecte del franquisme, és poc menys que una obvietat que cíclicament queda al descobert amb el comportament de certes institucions o l’adopció desacomplexada per part d’alguns partits de la conducta i el substrat ideològic més genuí d’aquella dictadura. Però més enllà d’això, 50 anys després de la mort del cabdill, encara hi ha víctimes, o els seus descendents, que esperen un gest de reparació respecte del greuge directe que van patir en aquell episodi funest. És el cas dels milers de ciutadans que van veure com en aquells territoris que van caure sota domini feixista se’ls confiscaven, amb l’amenaça explícita de ser acusats i jutjats per contraban, els seus diners i estalvis posats en circulació durant la República amb el compromís, entre cínic i ingenu, que un dia els serien convenientment retornats. I això, és clar, no ha passat mai, tampoc amb la consolidació de la democràcia, essencialment per un motiu: falta de voluntat política.

L’aprovació, però, de la llei de memòria històrica l’any 2022 ha obert una escletxa per reparar els afectats, amb el reconeixement explícit de la seva condició de víctimes del franquisme i el dret subsegüent a ser rescabalades. No podia ser d’una altra manera. Un avenç que per si sol ja certifica l’encert, i la necessitat, de ratificar aquella norma que, de manera paradigmàtica, va ser tan criticada entre les formacions de dretes i extrema dreta, les mateixes per a qui la memòria històrica ha de quedar reduïda, només, a un exercici col·lectiu d’amnèsia. I punt. Però, amb aquesta llei a la mà, ara el que toca és que l’executiu de Pedro Sánchez faci només el que se li demana, fer-la complir, i acordar unes compensacions justes amb els familiars de tots aquells represaliats, i que durant tants anys han protagonitzat una batalla tan digna com desagraïda per fer valer els seus drets i, de retruc, establir un precedent amb tots aquells altres damnificats del franquisme que puguin venir darrere. Perquè la justícia reparativa s’ha de concretar en això, en fets, i no únicament en bones intencions de paraula.