L’OPA sentimental

Amb el canvi d’any ha desaparegut de les pantalles l’anunci aquell del BBVA que apareixia de forma insistent en tots els talls publicitaris de totes les teles. Gràcies a Déu. Ves que no sigui perquè soc de Sabadell i, per tant, més sensible a la qüestió, però aquell anunci em feia posar de mala llet. Per començar el plantejaven com un diàleg constructiu entre un accionista del BBVA i un accionista del Sabadell, quan en realitat els del Vallès no hi apareixien mai. I perquè, després de lloar l’esperit emprenedor i la trajectòria històrica del banc presidit per Josep Oliu, s’afirmava que, junts, podrien fer grans coses. Feia tot l’efecte que estiguessin organitzant un dinar de germanor, no el que realment és: una OPA hostil que gairebé ningú veu de bon grat. No agrada a la majoria dels empresaris vallesans –segons una enquesta de la CECOT–, ni als clients, ni als treballadors, ni als partits, ni a les institucions.

Sabadell és una ciutat amb passat gloriós. El banc va néixer al costat del Gremi de Fabricants i dels grans vapors, quan era la fàbrica d’Espanya i el bressol de l’obrerisme revolucionari. Ja fa molts anys que no se senten els telers, però es conserven les xemeneies i els edificis preciosos que s’han convertit en biblioteques, centre cívics o supermercats. Ha estat la Manchester catalana, el planter de grans esportistes, actors, músics, polítics, escriptors i periodistes. No perquè siguem més macos que els altres, sinó perquè hi havia riquesa i oportunitats. Precisament per això eren necessàries entitats financeres com el Banc o la Caixa de Sabadell.

No parlo com a accionista perquè no en soc. Parlo com a sabadellenca i des del vessant més sentimental. El meu pare sí que va ser-ne accionista minoritari tota la vida i encara recordo quan, després de les juntes anuals, a casa menjàvem bombons del banc. Cada any esperàvem la capsa amb tapes il·lustrades que reproduïen quadres de la col·lecció del Sabadell. Ja sé que el sistema capitalista no entén de sentiments i que la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia no en sap res, de les capses de bombons. En coherència, no ens haurien d’intentar convèncer de les bondats de l’operació amb arguments emocionals. El que passarà a l’hora de la veritat és que el peix gran es menjarà (potser, s’ha de veure) el petit, però a alguns ens sembla que al mar estaria bé que hi continuessin vivint peixos de totes les mides i colors. Sobretot perquè des d’una lògica estrictament financera cal tenir en compte que el petit no està agonitzant, ni demana ajuda. Tot al contrari, aquest darrer any el Sabadell ha presentat un benefici rècord i continua pujant a borsa.

La majoria dels mortals no sabem gran cosa de les decisions que prenen les elits econòmiques, no coneixem la lletra petita de les negociacions, però a l’hora de la veritat l’operació l’haurà de votar l’accionariat, que era el públic objectiu de la campanya televisiva. Potser pensareu que, al capdavall, només és publicitat, que uns anuncis no poden fer canviar de parer els que han de votar l’absorció del banc català per part del basc. No subestimeu el poder d’influència dels anunciants. Diuen que ningú no sabia com era el Pare Noel fins que se’l va inventar la Coca-Cola per a una campanya nadalenca i ara tota la cristiandat en compartim la imatge de vestit vermell, barba blanca i panxa rodoneta. És probable que l’emissió dels anuncis s’hagi interromput perquè els dirigents del BBVA estan renegociant les condicions davant la possibilitat que l’OPA no prosperi.

Sigui com sigui, de moment, ens estalviem de continuar empassant-nos una campanya omnipresent i condescendent. El peix basc dient-li al peix català, abans de menjar-se’l, que li agraeix tots els nutrients que li aportarà, que el faran més fort i més competitiu per continuar nedant en unes aigües on cada vegada hi ha menys diversitat de fauna. Segurament estareu pensant que avui el banc compta amb capital multinacional i que la majoria dels seus clients són de fora de Catalunya, que no hauria d’haver marxat l’octubre del 2017 i que ja no en queda res, d’aquella entitat que va néixer a finals del segle XIX. És cert, però jo no puc evitar recordar els petits accionistes i com tornaven cada any de la junta amb un somriure i la capsa de bombons sota el braç. I m’agrada que torni a casa, com diu en Ricard Ustrell, al costat de l’Ajuntament, Sant Fèlix i el Viena.