Ocupació: un fals espantall

Passejant per Girona, és difícil no topar amb anuncis d’alarmes “antiocupació” o d’empreses que prometen desallotjaments “exprés”. Aquestes campanyes, sumades a titulars incendiaris i propostes polítiques oportunistes, alimenten la percepció que qualsevol llar pot ser ocupada d’un dia per l’altre. Aquesta por, però, no té res a veure amb la realitat. Més aviat s’ha convertit en una estratègia electoral de la dreta populista i reaccionària per distreure l’opinió pública dels veritables problemes de l’habitatge: l’especulació immobiliària, la bombolla del lloguer i la manca d’un parc públic suficient. Les xifres ho deixen clar. A l’Estat espanyol, en l’última dècada, s’han executat més de 700.000 desnonaments, mentre que els casos d’ocupació no arriben als 8.500. Alhora hi ha 3,5 milions d’habitatges buits, 947 dels quals a Girona, i d’aquests, 385 en mans de grans tenidors. Aquestes dades il·lustren una crisi estructural que no es resol amb mocions o protocols policials com proposa el Partit Popular. Centrar el debat en la repressió ignora les causes reals del problema i, en conseqüència, allunya qualsevol possible solució. El 98% de les ocupacions es produeixen en pisos buits o sense ús, mentre que només el 2% afecten primeres (i, sobretot, segones i terceres) residències. Exagerar aquest “perill” no només distorsiona les proporcions del fenomen, sinó que reforça un relat que criminalitza la pobresa i deixa sense resposta aquells que més necessiten solucions. Les mocions alarmistes no resolen la situació de les famílies desnonades, els joves sense accés al mercat immobiliari o la gent gran que no pot assumir els preus abusius del lloguer. Si de veritat es vol “prevenir” l’ocupació, la solució implica augmentar l’habitatge assequible, regular els preus del lloguer i coordinar millor els serveis socials amb les administracions. Girona i altres ciutats necessiten menys oportunisme electoral i més accions concretes per garantir el dret a un habitatge digne. No vivim en un paradís per a l’ocupació, sinó en un sistema que tracta l’habitatge com una mercaderia. Només abordant el problema de l’especulació i implementant polítiques justes podem enterrar aquest fals espantall i assegurar que ningú es quedi sense sostre.