La gent gran i la contrasenya

La carpeta de La meva salut dels pares la controlem les dues filles des dels nostres dispositius. Els telèfons que vam facilitar quan vam baixar l’aplicació són els nostres. Tant el pare com la mare tenen accés a les seves dades sempre que volen perquè coneixen el servei i les contrasenyes per accedir-hi, però no acostumen a entrar-hi. A nosaltres dues, les germanes, ja ens va bé tenir el control sobre aquestes carpetes, bàsicament perquè tenim la sort que encara poden anar sols al metge, i com que són d’aquells que ens amaguen la informació per no preocupar-nos, o per no donar-nos feina, doncs així estem al corrent del seu estat de salut –confio que no ho llegeixin. A partir de demà, els pares, o tothom que vulgui accedir a La meva salut, hauran de passar per un doble sistema de verificació. Les nostres dades tindran un doble cadenat amb la voluntat que estiguin ben protegides de possibles atacs. La decisió ha desfermat les crítiques de qui pensa que cada cop es fa la vida més complicada a la gent gran. Penso en els pares, i arribo a la conclusió que algú que sap accedir al servei no tindrà cap dificultat, amb una mica d’ajuda inicial, d’aplicar la nova mesura. En el sentit invers, un avi o àvia que ara ja no té traça amb aquestes eines, tant li és que obliguin a introduir una, dues o 10 contrasenyes, perquè no se’n sortirà sense l’ajuda d’algú. A més, en un moment en què les ciberestafes creixen com l’escuma, és bàsic protegir tant com es pugui unes dades tan sensibles com són les que fan referència a la salut de les persones. Els meus pares troben l’ajuda dins la família, i exemples com el seu són per sort molt abundants. El que s’ha de demanar és que els centres de salut siguin sensibles amb qui demani cobertura i, sobretot, que centrem el debat allà on realment toca: les dificultats per accedir amb una certa agilitat a les visites presencials.