Impossible

Lluís Soler s’ha empel­tat del text d’Erri de Luca, i el repre­senta a la Sala Atrium a l’Eixam­ple bar­ce­loní, fent com si fos a les Dolo­mi­tes o a la presó. Aquests són els àmbits per on cir­cula la trama d’aquest Impos­si­ble, fet tea­tre per Ramon Simó, i amb Ber­nat Quin­tana, el jutge que inter­roga el per­so­natge de Lluís Soler, que renega del seu advo­cat d’ofici, que inter­preta Gui­llem Alba­sanz. S’inves­tiga una mort acci­den­tal o un assas­si­nat? El vell revo­lu­ci­o­nari ha fet caure l’antic com­pany d’orga­nit­zació, que els havia traït per sal­var la pell, inten­ci­o­na­da­ment, o només es van cre­uar en un sen­der?

Erri de Luca coneix bé la mun­ta­nya, la presó i la justícia per la seva impli­cació amb Lotta Con­ti­nua, i té una gran capa­ci­tat per retra­tar la natura humana. I aquí gau­di­reu del com­bat dialèctic entre acu­sat i jutge, i d’un Lluís Soler pletòric, que per aca­bar de cons­truir el seu per­so­natge se’n va anar fins a la Lleixa, a les Dolo­mi­tes, on passa l’acci­dent. Ho va fer acom­pa­nyat d’Albert Naudín, el direc­tor de Canigó 1883, la pel·lícula que res­se­gueix les excur­si­ons de Ver­da­guer abans d’escriure Canigó, i que també pro­ta­go­nitza Lluís Soler. L’actor man­lle­uenc explica que li va ser impos­si­ble de cre­uar aquest punt mun­ta­nyenc, que és allà on passa la cai­guda que va escriure l’italià De Luca. Li va fer res­pecte.

La inven­tiva del jutge, el fet de posar-lo en presó pre­ven­tiva, una justícia abas­se­ga­dora, tre­ba­llant con­tra cer­tes idees que retrata aquest mun­tatge, ens fa venir al cap la d’aquí. La que s’ha des­ple­gat amb tota la seva força durant els anys del procés i que segueix ope­rant amb els matei­xos clixés. L’últim cas que ens ho demos­tra és el de l’empre­sari de l’audi­o­vi­sual Jaume Rou­res, que s’ha que­re­llat, amb el suport d’Irídia, con­tra dos poli­cies que l’embo­li­ca­ven en la falsa trama russa i li impu­ta­ven delic­tes d’altra traïció i orga­nit­zació cri­mi­nal, amb més de 20 anys de presó. El jutge Aguirre, ja jubi­lat, es devia fre­gar les mans. I això no és tea­tre per molt impos­si­ble que sem­bli.