El viatge social dels mots

Els mots viatgen a través del temps i es van significant en diversos contextos socials, polítics, econòmics, històrics... Els diccionaris, sobretot els etimològics, procuren reflectir aquesta evolució, tot i que això no vol dir que siguin un mirall altament representatiu de la realitat de cada època. Aquest trasllat en el temps ve a tomb per la revifada mediàtica, i potser no volguda, del guionista Eduard Sola durant la gala dels Premis Gaudí el mes de gener d’enguany, quan va dir que en la seva família eren “orgullosament xarnegos”.

Eduard Sola, per apaivagar els efectes controvertits de les seves declaracions, va assegurar més tard que fa temps que “s’ha superat el terme com a insult en referència a l’origen, però queda una ferida que parteix de qualsevol persona que es desplaça d’un lloc a un altre i que passa fam”. Per això creu que “val la pena resignificar aquesta paraula i celebrar l’emigració, l’avenç i el progrés”.

Tanmateix, el mot es troba massa enquistat en diverses etapes del passat: Joan Coromines, en el seu diccionari etimològic, ens parla de la paraula com a “terme afectiu, aplicat amb caràcter despectiu a diverses menes d’animals i de persones, especialment a gent mestissa o inadaptada al país: antigament designà una mena de gossos adequats per furetejar; del castellà, on lucharniegos, nom d’aquests gossos, fou alterat en los charniegos, resultant aquell, per dissimilació, d’un antic nocherniego «que va de nits»”. La primera documentació despectiva per a les persones és de l’any 1776.

En el diccionari de l’IEC hi trobem dues accepcions, i en totes dues es remarca que es diuen amb sentit despectiu: 1. Fill d’una persona catalana i d’una de no catalana, especialment francesa, dit despectivament, i 2. Immigrant castellanoparlant resident a Catalunya, dit despectivament.

La realitat és que el terme xarnego, com hem vist d’orígens anteriors a l’onada migratòria posterior a la Guerra Civil, és avui, 6 de febrer del 2025, un mot anacrònic que respon a una etapa històrica ben allunyada del món en què vivim.

Els mots, en general, fan un viatge en el temps, però n’hi ha que no arriben a l’espai social que vivim actualment. Quan algú el 2025 recorda que és “xarnego” perquè als pares o als avis en la seva època se’ls hi considerava, és que té un problema d’identitat o realment ho fa com una declaració pseudoprogressista, és a dir, que l’etiqueta que tinc heretada de les generacions passades no em fa res dir-la públicament, malgrat que arrossego un valor històricament despectiu. I, per tant, aquí entra en joc, en el fons, una voluntat traïdorament política de desprestigiar o malbaratar una nació sense estat.

Els mots no viatgen socialment a cops de diccionari fins als nostres dies. Recorren parcel·les històriques i s’estanquen parcialment en èpoques passades. No obstant això, en queden rastres que poden perviure avui, si més no, per part de generacions grans, sobretot. Un cas emblemàtic el trobem amb la paraula gitano, un terme amb el qual el president Jordi Pujol es va entrebancar l’any 1992 quan va advertir als hotelers i altres empresaris del sector turístic contra els preus elevats que pretenien cobrar durant els Jocs Olímpics. “Si cristal·litza en el món la idea que Catalunya és un país molt car i una mica gitano, ho pagarem molt car”, va dir. De seguida, però, va enviar una carta al president de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya en la qual s’excusava d’haver fet servir aquesta expressió.

El president Pujol, en unes declaracions posteriors, va dir que aquestes expressions cal anar-les desterrant del nostre llenguatge. Curiosament, el diccionari de l’IEC (DIEC) no recull aquest sentit despectiu, però sí que el trobem al Diccionari català-valencià-balear (fig. Qui obra egoistament i procurant defraudar els altres), i també en el Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana ([ús ofensiu basat en prejudicis racistes] despectivament 1. Que enganya, estafa, etc. No et fiïs d’aquest, que és molt gitano).

Els mots presenten al llarg de la història itineraris sinuosos que s’estiren o s’escurcen en els anys en funció del grau d’arrelament social de què gaudeixin. Els significats despectius són àncores submergides en el menyspreu d’èpoques passades que, a voltes, afloren a la superfície de la nostra memòria i s’entesten a recordar-nos el nivell d’estupidesa humana que encara patim.