Cal commemorar la mort de Franco?

A dos quarts de cinc del matí del 20 de novem­bre de 1975, el dic­ta­dor que havia gua­nyat la Guerra Civil amb l’ajuda dels règims fei­xis­tes d’Ale­ma­nya i Itàlia, que havia gover­nat durant qua­ranta anys de forma tota­litària amb exe­cu­ci­ons a trenc d’alba fins a curu­llar les cune­tes i fos­ses comu­nes de molts racons de l’Estat, havia mort, per fi!, a 82 anys a la ciu­tat sanitària La Paz de Madrid. Que no des­cansi en pau en nom de tots aquells que havien patit la seva repressió, la seva nefasta política econòmica que els havia sen­ten­ciat a la fam, la misèria, la por, el silenci, l’exili, el geno­cidi cul­tu­ral i lingüístic o obli­gat a emi­grar a la recerca d’una vida millor. Aca­bava el dar­rer dic­ta­dor de l’Europa Occi­den­tal, un ves­tigi anacrònic dels fei­xis­mes d’entre­guer­res. Anys després des­a­pa­rei­xe­ria el tota­li­ta­risme comu­nista a l’altra banda d’Europa.

Hores després el pre­si­dent del govern espa­nyol, un com­pun­git Car­los Arias Navarro, el Car­nis­ser de Màlaga (fou nome­nat fis­cal després de l’ocu­pació de la ciu­tat el febrer de 1937 i va sig­nar més de 4.000 sentències de mort, d’ací el sobre­nom), plo­rava la seva orfan­dat i pro­nun­ci­ava una breu al·locució de set minuts que posava fi a una època: “Españoles, Franco ha muerto.” Con­ti­nu­ava amb un patètic dis­curs entre­cre­uat de plors i san­glots con­tin­guts en què feia públic el dar­rer mis­satge del dic­ta­dor als seus súbdits: “No obli­deu que els ene­mics d’Espa­nya i la civi­lit­zació cris­ti­ana estan alerta... No dei­xeu d’asso­lir la justícia social i la cul­tura per a tots els homes d’Espa­nya... Man­tin­gueu la uni­tat de les ter­res d’Espa­nya, exal­tant la rica mul­ti­pli­ci­tat de les seves regi­ons com a font de la for­ta­lesa de la uni­tat de la pàtria.” Un cínic epi­tafi per un egòlatra que s’havia dedi­cat a fer tot el con­trari, menys­prear la justícia social i la cul­tura, i aixa­far, repri­mir i inten­tar ani­qui­lar les llengües, les cul­tu­res i les iden­ti­tats dels dife­rents pobles de l’Estat. Tenia, això sí, una obsessió que va impo­sar amb mà de ferro, la uni­tat de la pàtria, la més gran de les fal·làcies del fran­quisme.

I vet ací que, ara, el govern espa­nyol deci­deix com­me­mo­rar els cin­quanta anys de la mort del dic­ta­dor. I la Gene­ra­li­tat s’afe­geix a l’efemèride amb la cre­ació d’un grup de tre­ball que “s’encar­re­garà de reme­mo­rar els 50 anys de la mort del dic­ta­dor i la recu­pe­ració dels drets i les lli­ber­tats democràtiques” (https://​web.​gencat.​cat/​ca/​actualitat/​detall/​Com​memo​raci​o-​dels-​50-​anys-​de-​la-​mort-​de-​Franco). Déu-n’hi-do! Tots ple­gats van tan curts d’idees i de memòria que no tenen res més a fer que com­me­mo­rar la mort del dic­ta­dor com faria el PP (ja se sap que Franco també tenia algu­nes coses bones. Increïble!) En tot cas, la mort d’un dic­ta­dor, encara que fos al llit, se cele­bra, no es com­me­mora.

A més, rela­ci­o­nar en una mateixa frase la mort del dic­ta­dor amb la recu­pe­ració dels drets i les lli­ber­tats democràtiques pot por­tar a con­fusió. El 27 de setem­bre, poc abans de morir Franco, encara foren assas­si­nats dos mili­tants d’ETA i tres del FRAP (Front Revo­lu­ci­o­nari Anti­fei­xista i Patri­ota), i, després, Arias Navarro con­ti­nua en la pre­sidència del govern fins al pri­mer de juliol de 1976. El règim seguia intacte i els valors democràtics i les lli­ber­tats no arri­ba­ran fins a l’apro­vació de la Cons­ti­tució de 1978 i l’Esta­tut d’Auto­no­mia de 1979 i no vin­dran de la mà dels homes del règim o del rei nome­nat per Franco, avui emèrit i comis­si­o­nista, sinó gràcies al sacri­fici d’una opo­sició sense prou força per ender­ro­car la dic­ta­dura, però sufi­ci­ent per forçar, amb el suport d’alguns ali­ats euro­peus, una nego­ci­ació amb les ments més pos­si­bi­lis­tes del règim que sabien que la con­tinuïtat de la dic­ta­dura sense el dic­ta­dor no era pos­si­ble, perquè la Comu­ni­tat Econòmica Euro­pea no ho accep­ta­ria. Ni reforma, ni rup­tura; transacció, pacte i oblit.

Més relle­vant em sem­bla quan al final de la nota de la Gene­ra­li­tat s’apun­ten dues qüesti­ons clau: fer un balanç d’aquest mig segle per “expli­car la importància de pre­ser­var la memòria anti­fei­xista i anti­fran­quista, a Cata­lu­nya”. I, sobre­tot, “posar de mani­fest els perills que actu­al­ment ame­na­cen la democràcia, les lli­ber­tats i els drets, amb l’auge de for­ces soci­als i polítiques de caràcter auto­ri­tari”. Ja era hora!, perquè, sovint, les for­ces popu­lis­tes aca­ben impo­sant els head­li­nes dels mit­jans de comu­ni­cació i el relat del pre­sent i del pas­sat històric des­ta­cant el que és super­flu o fals per damunt del que és real, essen­cial, verídic i con­tras­ta­ble.