Kinder Corbacho

L'anunci de Cor­bacho que el PSC votarà, peti qui peti, a favor dels pres­su­pos­tos del PSOE és tan poc sor­pre­nent com el con­tin­gut d'un ou Kin­der que, com saben tots els nens, no n'és gens. Un sec­tor dels soci­a­lis­tes cata­lans havia fil­trat i fet córrer la idea que podien arri­bar a rebel·lar-se al Congrés. Ningú no s'ho havia cre­gut, però per alguna raó el minis­tre de Tre­ball ha sen­tit la neces­si­tat de dei­xar clara la seva posició.

Men­tre es con­fir­mava que Mon­ti­lla va ama­nir el pacte de Vila­nova entre Saura i De la Vega –per a ver­go­nya de Joan Her­rera–, Cor­bacho feia ahir un altre gest per exhi­bir la seva fide­li­tat a Rodríguez Zapa­tero. Riva­lit­zant amb José Bono en espa­nyo­li­tat i lle­ial­tat al car­rer Fer­raz, l'exal­calde de l'Hos­pi­ta­let pun­tu­a­lit­zava que el front comú pel finançament és només una "con­jun­tura molt res­pec­ta­ble" i que la pos­si­bi­li­tat de votar con­tra els pres­su­pos­tos és una "opció par­ti­dista" (par­ti­dista d'un altre par­tit, esclar). Antoni Cas­tells era un miratge. Torna l'autèntica veu del PSC: la que mana, si més no.