El ‘simpa’ més inesperat

Quedo per dinar amb una bona amiga i triem un restaurant amb terrassa, però sobretot amb menú del dia perquè serà un dinar d’aquells de pim-pam-pum, que totes dues tenim molta feina i ens sobra poc temps per a l’esbarjo. La cambrera ens explica quins plats podem triar i ens pregunta què volem prendre per beure. Tot seguit, ve una companya seva amb un datàfon a la mà i ens comenta que el menjar es paga per endavant. Quan veu la nostra cara de sorpresa, i de no entendre res del que està passant perquè no és el típic negoci de serveixi’s i faci-s’ho tot vostè mateix, ens assenyala el cartell que hi ha penjat a deu metres d’on estem assegudes i, efectivament, queda ben clareta la forma de procedir d’aquell local. Mentre rebusquem el moneder entre les cinquanta mil coses que acumulem a la bossa, se’ns acut preguntar-li si aquesta forma de cobrar és la reacció que ha tingut el local després que molta gent hagi marxat de la terrassa fent un “simpa”. La cambrera fa aquella cara de “vosaltres què creieu?” i ens confirma que no anem errades. La curiositat ens empeny a fer-li una segona pregunta, però creient-nos sabedores de la resposta: “Això què, la gent jove més bandarra que s’atipa a menjar i surt cames ajudeu-me?” Ens esperem una resposta afirmativa de la cambrera, però, en canvi, la seva rèplica ens deixa parades, a l’hora que ens desmunta un dels grans tòpics de la societat actual. “Ni de bon tros –ens aclareix–, hi ha alguns joves que ho fan, però hi ha molts pocavergonyes entre la gent més adulta.” Desconec quines motivacions duen una persona a fer el que popularment es coneix com un simpa –del castellà sin pagar, però aplicant-li les regles d’ortografia–. El que sí que em sap greu és haver-nos apuntat, per un moment, a un dels esports favorits d’aquesta societat: criminalitzar els joves, sense solta ni volta.