Els canvis a la Llibreria 22

Va ser el 19 de gener, diu­menge, quan Gui­llem Ter­ri­bas, el lli­bre­ter emèrit que és pare, mare, espe­rit i tot el que vul­guin dir de la Lli­bre­ria 22 de Girona, inau­gu­rada el 20 d’octu­bre del 1978, es va ado­nar que el temps havia pas­sat. Pot­ser va recor­dar el dia de l’ober­tura del negoci, fa qua­ranta-cinc anys, després de ges­ti­ons menys com­pli­ca­des que les que tin­dria ara amb la llicència per obrir la lli­bre­ria i amb 26 acci­o­nis­tes que hi van inver­tir els seus diners, un d’ells el mateix Gui­llem, que encara ho és del negoci. Aquest diu­menge 19 de gener el qui en va ser ànima, ges­tor i pre­si­dent del con­sell d’admi­nis­tració, va veure llum a l’apa­ra­dor de la lli­bre­ria i va anar a fer el xafar­der, com acos­tuma a fer, i va fer el gest d’entrar. I el van atu­rar. “No es pot pas­sar, que estem fent uns can­vis.” D’acord, eren els ope­ra­ris que esta­ven fent la reforma per la qual la lli­bre­ria va tan­car aquell diu­menge i l’endemà dilluns, i ell ho sabia però no ho recor­dava. Però no va fer ni tan sols el gest d’expli­car que ell era part de la Lli­bre­ria 22, que encara hi pre­senta lli­bres i que, tot i jubi­lat, sem­pre està a l’aguait. “Va ser la pri­mera vegada que em vaig ado­nar que allò ja no era casa meva.” Li he sen­tit dir sense cap acri­tud, amb total nor­ma­li­tat, més en el sen­tit que va ser ell qui, en no ser reco­ne­gut, es va ado­nar que el temps ha pas­sat. I ho publico avui que fa exac­ta­ment deu anys que en Gui­llem ja no és la cara visi­ble de la Lli­bre­ria 22, perquè es va jubi­lar el 31 de gener del 2015. Ho va anun­ciar al Face­book en Sal­va­dor Gar­cia-Arbós i el dia de la pre­sen­tació del premi Casero (un dels grans encerts de la casa) la gent lluïa uns car­tells amb el mis­satge: “No sóc pas en Gui­llem... però de gran m’agra­da­ria ser-ho.” Deu anys amb en Jordi Gis­pert a la gerència que han pas­sat volant, tot i que han estat mol­tes les coses que han pas­sat en aquests anys, entre altres la pandèmia, que va obli­gar a tan­car. I també la incor­po­ració de la Lli­bre­ria Geli al negoci.

Els can­vis de què parlo al titu­lar d’aques­tes Mira­des es refe­rei­xen al par­quet i a la il·lumi­nació de la Lli­bre­ria 22. Pot­ser la gent no se n’ha ado­nat, però el canvi del terra i del sos­tre fa goig i és ben visi­ble. Ara fa uns anys van entrar nous acci­o­nis­tes al negoci, gent d’una altra gene­ració. La Lli­bre­ria 22, ara també amb l’afe­git Geli, con­ti­nua fent més pre­sen­ta­ci­ons de lli­bres que mai a l’espai 22, i manté el Quiosc a Emili Gra­hit i Còmics 22 al mateix car­rer Hor­tes, el lloc on el número del car­rer i no el nom­bre d’acci­o­nis­tes va donar nom a la lli­bre­ria.

Però s’albi­ren can­vis impor­tants. M’agrada treure el cap tres o qua­tre vega­des a la set­mana per la lli­bre­ria, com­pri o no com­pri lli­bres, que ho faig. I sem­pre pares l’ore­lla i el fet que els dar­rers dies vol­tant pels des­pat­xos hi hagi l’Anna Nico­lau fa pen­sar que sí, que alguna cosa d’aquell rumor que la Lli­bre­ria 22 volia fer alguna cosa fora de la ciu­tat amb alguna coo­pe­ra­tiva naci­o­nal tenia més pes que el del sim­ple rumor. L’Anna ara tre­ba­lla a l’Aba­cus i, durant molts anys, va ser ànima de la lli­bre­ria Les Vol­tes. Si hi ha nove­tats ja les sabrem, però és evi­dent que a la 22 hi ha can­vis. Un par­quet magnífic i uns llums que ho mos­tren tot.