Donar-hi un nou ús

N’he vist una i encara ara no hi dono crèdit. Anava caminant tranquil·lament pel carrer durant una d’aquelles poques estones en què les mares treballadores no anem amb el turbo posat –tot i que la majoria de dones el tenim incorporat de sèrie i és estrany el cop que el desactivem– i me l’he trobat de cara. Ha estat una sorpresa inesperada. Per poc no em passa desapercebuda, perquè el cap va a mil per hora i sovint no es repara en les escenes de l’entorn. Però no sé ni com me n’he adonat. Ja pensava que s’havien extingit o que, cansades de reposar abandonades al fons d’un calaix, havien pres la decisió de desintegrar-se i passar a millor vida, però ara puc garantir que en queda alguna de supervivent. Durant molts mesos, van ser l’objecte més preuat del món i la seva utilització es va estendre pels cinc continents. Semblava que havien arribat per incorporar-se in aeternum a totes les famílies i que ja mai marxarien del nostre costat. Durant un temps ens havíem acostumat a no oblidar-nos-les mai quan sortíem al carrer, de la mateixa manera que no oblidem la roba interior, les claus de casa o les sabates. Però ara hem caigut en el parany de pensar que no ens hi va la vida i que el nostre cos és un mur de contenció si es propaguen les malalties respiratòries infeccioses. I quan pensava que ja no la veuria mai més, he topat amb aquella dona que duia posada una mascareta i que només per això ja semblava arribada d’un altre planeta. Ni tan sols l’he descobert a la consulta del metge, on l’escena més habitual torna a ser la de gent envaïda per tots els virus de l’univers que no és capaç ni de dur-se la mà a la boca abans de tossir. De la seva conversa amb un senyor que l’acompanyava he descobert el més curiós del cas: l’havia rescatat per tapar-se un gran herpes que li havia sortir al llavi. Almenys hi ha qui hi ha trobat un nou ús.