Donar-hi un nou ús

N’he vist una i encara ara no hi dono crèdit. Anava cami­nant tran­quil·lament pel car­rer durant una d’aque­lles poques esto­nes en què les mares tre­ba­lla­do­res no anem amb el turbo posat –tot i que la majo­ria de dones el tenim incor­po­rat de sèrie i és estrany el cop que el desac­ti­vem– i me l’he tro­bat de cara. Ha estat una sor­presa ines­pe­rada. Per poc no em passa des­a­per­ce­buda, perquè el cap va a mil per hora i sovint no es repara en les esce­nes de l’entorn. Però no sé ni com me n’he ado­nat. Ja pen­sava que s’havien extin­git o que, can­sa­des de repo­sar aban­do­na­des al fons d’un calaix, havien pres la decisió de des­in­te­grar-se i pas­sar a millor vida, però ara puc garan­tir que en queda alguna de super­vi­vent. Durant molts mesos, van ser l’objecte més pre­uat del món i la seva uti­lit­zació es va esten­dre pels cinc con­ti­nents. Sem­blava que havien arri­bat per incor­po­rar-se in aeter­num a totes les famílies i que ja mai mar­xa­rien del nos­tre cos­tat. Durant un temps ens havíem acos­tu­mat a no obli­dar-nos-les mai quan sortíem al car­rer, de la mateixa manera que no obli­dem la roba inte­rior, les claus de casa o les saba­tes. Però ara hem cai­gut en el parany de pen­sar que no ens hi va la vida i que el nos­tre cos és un mur de con­tenció si es pro­pa­guen les malal­ties res­pi­ratòries infec­ci­o­ses. I quan pen­sava que ja no la veu­ria mai més, he topat amb aque­lla dona que duia posada una mas­ca­reta i que només per això ja sem­blava arri­bada d’un altre pla­neta. Ni tan sols l’he des­co­bert a la con­sulta del metge, on l’escena més habi­tual torna a ser la de gent envaïda per tots els virus de l’uni­vers que no és capaç ni de dur-se la mà a la boca abans de tos­sir. De la seva con­versa amb un senyor que l’acom­pa­nyava he des­co­bert el més curiós del cas: l’havia res­ca­tat per tapar-se un gran her­pes que li havia sor­tir al llavi. Almenys hi ha qui hi ha tro­bat un nou ús.