Mas, més raó que un sant

Fins allà on ha arribat Artur Mas en les seves declaracions a Diari de Barcelona sobre les relacions que s’han de tenir amb Aliança Catalana, no hi ha res més a fer que treure’s el barret, mostrar-hi absolut acord i abraçar-lo si ens el trobem. Algú ho havia de dir, i les declaracions de Mas són més meritòries perquè ja sabia que li cauran tots els ruixats imaginables de tots els ruixadors haguts i per haver. Si d’alguna cosa ha pecat Artur Mas és de quedar curt. No és només Junts qui ha de poder parlar amb els d’Orriols, i no és només parlar el que han de poder fer. Com el mateix Mas diu, no cal que “muntin estratègies conjuntes”. D’acord, potser no és hora, ni toca. Estratègies, no. Però del perniciós, esguerrat, inútil i fatídic “cordó sanitari” a “l’estratègia conjunta” hi va un ampli ventall. A saber. La tàctica compartida. El diàleg organitzat. L’acord puntual. L’abraçada protocol·lària. La fotografia cerimonial. L’encaixada de mans. La trucada de telèfon. La conversa entre passadissos i la salutació educada. La veritat és que ja han sortit des de la superioritat ideològica moral de l’esquerra de saló i dels capolaparades a anatematitzar el parer d’Artur Mas i a recordar que Junts, al juliol, va reeditar el pacte parlamentari antifeixista juntament amb el PSC, ERC, Comuns Sumar i la CUP. Trobo que el cas és que si el pacte prohibeix “parlar” amb AC, el que s’ha de fer és esparracar-lo, perquè Mas té més raó que un sant.