Desvergonyits sense límits

El desvergonyiment humà no té límits. És miri com es miri, l’única conclusió a què es pot arribar és que és infinit. Si ho volen comprovar, intentin que els convidin a una trobada on se serveixi el típic pica-pica gratuït que els cambrers van servint en safates de forma gradual. N’he viscut una, d’aquestes escenes, aquest cap de setmana. Hi vaig assistir en qualitat de mare que acompanyava una filla menor d’edat. La fotografia és sempre la mateixa. Abans no comencin a entrar els cambrers amb les safates de menjar, molta gent se situa estratègicament al costat de les taules. Què dic al costat? Més aviat enganxats a les estovalles com una paparra i immòbils com el bloqueig de bàsquet més perfecte de la història l’esport de la cistella. Arriben les primeres plates a les taules i també les primeres mans que les arrosseguen cap a la seva posició. En un vist i no vist, voilà, safata neta com una patena. Les primeres croquetes, la gent encara té una mica de pudor i les agafa d’una en una. A partir de la segona ració, de tres en tres. Al cap de dos minuts ja hi ha persones agafant menjar a grapats, arrasant com un vendaval tot el troben al davant, se suposa que per repartir entre els que no hi arriben per culpa dels que, com ells, tenen emmurallada la taula, però sense ni tan sols saber si el producte serà del seu grat. No triguen tampoc a aparèixer els autèntics experts dels pica-pica: els avis que abans ja s’han vist en moltes com aquesta i fan l’operació plat en mà per poder aplegar-ne una bona muntanya. Crec que no estem lluny de veure gent amb bosses de plàstic per poder buidar directament i en temps rècord la safata sobre el seu recipient. Els que no vam poder degustar gaire cosa potser no vam marxar amb la panxa saciada, però sí amb prou material per fer una anàlisi sociològica de la condició humana.