Manolo González

Compte. Estic a punt de parlar bé de l’Espanyol! I tot gràcies al seu entrenador, que ha aconseguit humanitzar una professió en què regna la vanitat. Qualsevol xitxarel·lo es pensa que dibuixar un 5-3-2 en una pissarra et converteix en un doctor de Yale.

Des de Guardiola ningú no havia despertat els monstres de la caverna com ho ha fet ell. Des d’aquí se senten com lladren pels descosits per aquella falta a Mbappé. El nostre heroi es va plantar després del partit davant els portaveus de la caverna i els va etzibar: és que ni l’ha tocat.

La campanya d’odi des de Madrid continua, però ningú no recorda el bany tàctic del nostre Manolo contra un rival que va sortir amb un onze amb el mateix Mbappé, Vinicius, Bellingham i Rodrygo. El club blanc-i-blau, malauradament dirigit des de la Xina, no té ni setanta milions de pressupost. Florentino, més de 1.200.

Però Manolo no és només la humiliació al Madrid. A Las Palmas va tastar l’anticatalanisme quan un periodista va presumir de no haver entès una de les respostes que l’entrenador que havia fet en català. Nascut a Galícia, quan juga un partit a la terra dels seus pares es permet el luxe de respondre en la seva llengua.

Si et dius González i no has jugat al Barça o al Madrid la travessia per arribar a la 1a divisió sol ser com la de Jesús al desert. A Ancelotti, internacional italià i llegenda del Milan, li van donar un fórmula 1 d’un dia per l’altre i pressupostos il·limitats. Mentrestant, el gallec va picar pedra i pedra.

Abans d’arribar ni tan sols a ser entrenador va conduir un bus urbà, com un altre gran Manolo de Barcelona, Vital, el segrestador del 47, ara tan de moda. Portar aquella línia de busos a la muntanya de Torre Baró als anys setanta em sembla una missió més factible que no pas salvar l’Espanyol en les condicions actuals. Però aquest Manolo ho té clar: estic equivocat.