De set en set
El guinyol d’Illa
Finalment el president Illa –veu ventríloqua de Sánchez– ha elaborat un relat sobre la seva acció política amb què pretén donar forma a uns pactes antinatura. Cal retenir que l’estabilitat d’Illa i la de Sánchez depenen d’uns pactes amb l’independentisme. Com que el pacte no es complia en els terminis acordats, i els tripijocs no han funcionat, Illa s’ha vist amb la urgència de sortir a l’escenari a explicar un conte sobre els futurs comptes del finançament autonòmic. Diu que el nou finançament de Catalunya no perjudicarà els ingressos finals de cada autonomia i que vol una Catalunya com a locomotora d’Espanya, com si els temps i l’economia –especialment la financera i el marc competitiu, avui europeu– no haguessin canviat, obviant que el PSOE sempre ha subordinat fins a l’asfíxia Catalunya dins l’etern projecte d’una Espanya centralista i radial, frenant el seu desenvolupament econòmic, infraestructural i cultural. De tot allò que el PSOE va combatre amb la ribotada de l’Estatut i la decapitació de Pasqual Maragall, de sobte ara se’n volen presentar com uns abanderats. Salvador Illa ni tan sols dissimula que engega una opa política sobre l’empresariat català que manté l’esquema caduc de la vella locomotora. Per al guinyol també li calia un dolentot per compactar el seu relat. Endossa aquest paper a una bruixota, l’Ayuso, i, amb un exercici de prestidigitació, oculta el drenatge històric de Catalunya exercit pel “Madrid-Estat”, desplaçant-lo cap un pervers “Madrid-Ayuso”. Diu que ens regala una entrada cada cinc anys de 18 euros, però que cada any n’hem de pagar 22. De milers de milions d’euros.