Isidre Vicens, el pintor castigat

Tothom que el va conèixer diu que Isidre Vicens i Cubarsí (Montfullà, 1918 – Girona, 2016) era una bellíssima persona. S’ha escrit d’ell que va descobrir el color de petit veient el sol com s’aixecava per darrere la muntanya dels Àngels o observant la plasticitat del pla de Salt convertit en una catifa de boira que ell albirava des de la casa de pagès on va néixer i créixer. Isidre Vicens, que va morir als 97 anys ara en fa nou, té des de fa un mes, com es mereix, un espai dedicat a Girona, al Jardí dels Alemanys, prop d’on després de deixar el mas es va instal·lar, en el que va ser el Bellmirall, casa d’hostes primer i hotel després. Com a pintor ha tingut reconeixement i hauria de ser recordat i reconegut, com ho va ser quan el 2006 va rebre el Premi Especial de Normalització Lingüística o com, l’any següent, l’exposició La pintura i els dies, a la Casa de Cultura i a la Fundació Valvi, va mostrar part de la seva obra, des del 1940 fins al 2005. “Quan pinto m’expresso gràcies al color, que per mi és encara un gran misteri, no sabré mai com explicar-ho: el color el sents o no el sents”, recull una web en la seva memòria.

Però Isidre Vicens també va tenir una altra vida, anterior, que em permet fer el títol d’aquestes Mirades. Isidre Vicens va ser un home castigat, injustament castigat, al llarg de molts anys. A l’escola de Salt primer i a la de Bescanó després, pels mestres, fins que va deixar d’anar-hi. A la feina, quan, amb tretze anys i mort el pare, va haver de treballar a la Coma Cros fent neteja i recollint brossa. Ell que preferia els espais de llibertat i dibuixar el que fos, només va tenir la sort de conèixer Josep Aguilera, que seria el seu mestre sense castigar-lo, que l’orientaria en la lectura i els secrets del dibuix, el que l’adreçaria a la biblioteca de l’Ateneu de Salt, al teatre formant una companyia i el que el promocionaria com a mestre suplent a l’Escola de Belles Arts en què ell mateix estudiava.

Però encara quedaven els pitjors càstigs. Amb 19 anys, el 1937, va combatre amb l’exèrcit republicà i va ser enviat al front de Terol. La majoria de companys van morir i ell va ser fet presoner i ingressat en un camp de concentració de Bilbao i en un batalló de càstig de Màlaga. I de la presó de Màlaga va passar per les d’Alcalá de Henares, Yeserías, Reus, Girona i Salt. Mai va ser jutjat ni acusat de res. Senzillament era republicà, artista i llibertari. El 1943 va tornar a casa, però el maig del 1946 va ser protagonista involuntari d’un sabotatge mai del tot explicat i atribuït al maquis. El carrilet de Girona a Olot, el 19 de maig del 1946, va descarrilar a dos quarts de set del matí al pas del Gegant, a la Pilastra. Portava 360 persones, la majoria excursionistes del GEiEG que anaven a l’aplec de Sant Pelegrí de Cogolls. Ell era a Montfullà i algú ho havia de pagar. Va tornar a ser empresonat el 1947, divuit mesos. Cap acusació. Era incòmode i no li volien bé. Això el va portar a Girona, a la pintura i a formar part del Grup de Girona amb Fulcarà, Fita, Torres Monsó, Vila Fàbregas i Emília Xargay. Va pintar i va pintar molt. Havia estat castigat sense motiu, però d’ell recordem el pintor i la seva condició de bona persona, i estaria content de tenir un espai dedicat al Jardí dels Alemanys.