Pans, peixos, pisos i Paneque

La setmana en què en Josep de la Casa Orsola havia d’anar al carrer en un desallotjament previst amb nocturnitat –tanta nocturnitat que quasi podia dir-se que era traïdoria–, acabarà convertint-se en la setmana en què el govern de la Generalitat s’ha posat sota el focus del debat públic de l’habitatge per penjar-se una medalla.

En la comunicació política el do de l’oportunitat és clau; per això, rere la roda de premsa feta ahir per la consellera Sílvia Paneque per explicar que la Generalitat ha comprat 743 pisos que quedaran incorporats al parc d’habitatge públic, hi ha alguna cosa més que un simple anunci d’una acció rellevant de l’executiu. El missatge és clar: el govern dels 50.000 pisos assequibles –aquesta és la llegenda escrita en el faristol des del qual va intervenir la consellera– surt al rescat de la ciutadania quan s’estén en l’imaginari col·lectiu la idea que l’aigua comença a arribar al coll de molts llogaters.

Com si Paneque no en tingués prou amb el difícil paper de portaveu del govern i responsable de les polítiques de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, la consellera ha assumit també la complexa gestió de la promesa més arriscada del govern, la que li pot donar molt de crèdit si acaba complint-se o li’n pot treure, en cas contrari. Passar del percentatge actual de l’1,7% d’habitatge públic a Catalunya a un 15% en només sis anys sembla matèria impossible a menys que Paneque hagi descobert la manera d’aplicar al món del totxo la bíblica tècnica de la multiplicació dels pans i els peixos.

Però ni la política ni l’opinió pública volen miracles, sinó que reclamen números, i aquests són els que va oferir la consellera en la seva compareixença d’ahir: els 743 habitatges comprats ara han suposat una inversió de 72 milions d’euros. Són pisos adquirits pel sistema de tanteig i retracte al fons inversor Divarian, que els llogava a persones en risc d’exclusió a través del programa Reallotgem. L’operació és vista com un doble guany perquè comprar un pis ja fet costa uns 90.000 euros de mitjana i fer-ne un de nou, 150.000 euros.

Aquests pisos s’han d’afegir a uns 450 més comprats recentment amb el mateix sistema a InmoCaixa, i els uns i els altres s’han de sumar a”uns 4.000 que ja estan en producció”, segons va dir la consellera sense detallar en quin punt precís de la producció es troben. Això implicaria que, 16 mesos després del compromís de fer 50.000 pisos assequibles en l’horitzó del 2030, s’estaria en condicions de fer-ne realitat quasi 5.200. El compte fet ahir per la consellera segueix per “l’estimació” que es podrien construir 25.000 pisos als solars de titularitat municipal l’existència dels quals els ajuntaments han comunicat a la Generalitat. En falten, doncs, 20.000 per als quals Paneque va dir que cal buscar un solar.

L’aritmètica és simple i la suma dels 50.000 és exacta, però al marge de l’anunci d’ahir, i els que vindran aviat, la materialització de tot plegat sembla complicada, encara més en un govern que treballa en minoria, sense poder aprovar un pressupost propi i que ja ha hagut de fer equilibris per trobar els 72 milions que ha pagat ara. I si surten els diners i els solars i els plans i projectes d’obra arriben a l’hora, aleshores hi haurà un altre problema: trobar paletes, que no n’hi ha. Resoldre-ho demanarà un altre tipus de miracle.