16.000 euros i un os

Les catifes posades a l’entrada d’un habitatge acostumen a ser senyal de benvinguda. Donen confort a qui hi arriba i seguretat al que hi habita saber que la brutícia del carrer enganxada a les sabates no traspassarà el llindar de la casa. Disposades a l’exterior d’un edifici, les estores aporten un plus d’elegància. Són habituals als hotels de luxe i a les mansions senyorials. Per aquest afany de pulcritud i cortesia una estora és la que dona la benvinguda als que arriben a la Casa Burés de Barcelona, un edifici com un castell que s’alça al número 30 del carrer Ausiàs Marc ocupant un dels quatre costats de la intersecció amb el carrer Girona.

La Casa Burés gaudeix de la mateixa posició de lluïment que la combativa Casa Orsola. Com que totes dues construccions ocupen un xamfrà de l’Eixample, les respectives façanes queden exposades a una contemplació clara i diàfana des de l’altre costat de l’encreuament. En el cas de l’edifici del carrer Ausiàs Marc, però, no hi pengen pancartes reivindicatives del Sindicat de Llogateres. Més aviat aquest no és el cas.

Avui per avui, en el mercat immobiliari de Barcelona hi ha en oferta la possibilitat de llogar un apartament de 165 metres quadrats a la Casa Burés per un preu de 16.000 euros al mes. Sí, sembla que hi ha qui es pot permetre el luxe de pagar un lloguer fins a 13 vegades més car que el preu del lloguer mitjà de Barcelona, situat en 1.200 euros.

L’ús privat i privatiu de l’edific contrasta amb el missatge enganyós que transmet la catifa del carrer perquè ni acull ni dona la benvinguda. Si algú aliè a la finca vol accedir a can Burés, l’eficient conserge de l’edifici li barra el pas. Educadament i en castellà, només en castellà, però no deixa passar ningú que ell no ho autoritzi. D’aquesta manera el ciutadà es queda a escassos passos de poder gaudir d’una de les joies del modernisme de Barcelona: un vestíbul espaiós, inundat de llum i on destaca la figura d’un os de marbre de mida natural; sí, un gran os de marbre.

La fenomenal escultura està situada al peu de l’escalinata que condueix als pisos superiors. L’animal de pedra s’alça dret i amb les potes davanteres subjecta un fanal i tot el conjunt ressalta sota una claraboia multicolor, que recorda el cromatisme de la làmpada del Palau de la Música o el gran sostre de vitralls del vestíbul del Palau de Justícia. La gran diferència és que l’ús públic dels dos palaus permet gaudir de la contemplació del geni dels artesans del modernisme; en canvi, els propietaris de la Casa Burés mantenen segrestat l’os dins la seva meravellosa cova de marbre. Prohibit entrar-hi.

L’embelliment dels portals dels edificis de l’Eixample amb escultures a la base de les escales va ser una constant entre els arquitectes modernistes i la seva descoberta és un joc i també un gaudi perquè, per sort, no tots els edificis de Barcelona viuen d’esquena als barcelonins. És el cas, per exemple de les cases Granell i Llorens, del carrer Girona, i de la magnífica Casa Heribert Pons, a la rambla de Catalunya. La que havia estat seu de la conselleria d’Economia, avui reconvertit en edifici d’oficines, amaga un impressionant conjunt escultòric de la deessa Diana al vestíbul principal. S’hi pot entrar, mirar, fer una fotografia i marxar. L’edifici és privat, però el modernisme és, o hauria de ser, de tots.