Comerç canviant

Queda lluny l’època en què aquell hispanista anglicà anava pels pobles amb una burra carregada de bíblies venent-les entre els possibles creients que, demès, molts no sabien llegir. El temps passa i ara costa veure un ase pels carrers i tampoc no abunden gaire els compradors de bíblies. En el nostre món occidental, res a veure els inicis del segle XX amb el galopant segle XXI.

Fa alguns mesos escrivia sobre els mercats municipals i el repte que es presentava per convertir-los en pols d’atracció comercial. Els hàbits de consum han portat altres formes de compravenda i la càlida relació entre comprador i venedor comença a ser una aristocràtica antigalla. Els mitjans i els grans equipaments comercials i les compres per internet apliquen una dictadura difícil de combatre. La realitat imposa les noves regles. Ho cantava el poeta i la quotidianitat mostra que els temps van canviant, encara que un polsim de nostàlgia faci dubtar de si és per anar a millor o a pitjor. Cent anys són un no res i a la vegada representen una eternitat, quan les relacions humanes evolucionen i transformen l’entorn. Tot es mou i la cultura del consum ha fet un tomb que fa inviable tornar enrere.

A les darreries del segle XIX calia assegurar l’abastament de les ciutats i els mercats municipals es feren imprescindibles. Important idees de països més avançats (França, Anglaterra...) es construïren els mercats estables i coberts i a Badalona lluïren dos edificis emblemàtics que a la vegada foren centres comercials i exemples de construccions singulars. La plaça Maignon i la plaça Torner compliren amb escreix les expectatives. Però els hàbits anaren evolucionant i la filosofia dels vells mercats semblava indicar una data de caducitat. Amb tot, als passats anys vuitanta es visqueren aires de remodelació, segurament impulsats pel pla de mercats barcelonins i la campanya (avui sexista i borbònica) del Vine al mercat, reina. Fins a la meva ciutat es construïren nous mercats municipals i s’intentà redactar un pla de consum, dibuixant mercats i àrees comercials. A les cantonades, els grans magatzems treien el cap.

S’havia fet tard. A Barcelona els remodelats mercats esdevenien atractius reclams turístics i a Badalona ni tan sols se salvaven els mobles. El segle XXI portava canvis comercials que feien trontollar les velles estructures i les circumstàncies actualitzaven la preocupant data de caducitat. Cal rehabilitar velles formes de comerç? Cal repensar la utilitat d’uns edificis que formen part del patrimoni arquitectònic local? Cal veure quins són els costums de compra de la gent jove, fins de certa edat? Cal preveure l’execució d’uns pressupostos econòmics que potser no seran rendibles? Estic segur d’haver-me ficat en un camp de mines explosives, quan l’ajuntament i els paradistes han entrat en un debat prou espinós. L’alcalde acaba d’anunciar que la rehabilitació dels mercats s’iniciarà abans d’un any. I els assentadors estan inquiets. I jo em pregunto si s’han de rehabilitar velles estructures o és molt millor apostar per un salt endavant més creatiu.