JASP

Als anys 90 del segle pas­sat es feia ser­vir la sigla JASP, que volia dir joven aun­que sobra­da­mente pre­pa­rado, una imbe­cil·litat com una altra que, amb els anys, ha pas­sat a ser una fal·làcia: avui els joves no estan pre­pa­rats per a gaire res. En la jun­gla de les llars moder­nes, on la vida dansa entre pan­ta­lles i amants del mem, s’eri­geix la figura de l’ado­les­cent: un ésser en cons­tant meta­mor­fosi que com­bina la savi­esa d’un filòsof grec amb la desídia d’un gat en una caixa. Tenir-ne un a casa et fa espec­ta­dor d’un petit tor­nado emo­ci­o­nal que desen­dreça la cuina men­tre devora gale­tes com el mons­tre de la tele­visió. Molles a terra inclo­ses. Inten­tar man­te­nir una con­versa amb un ado­les­cent és un exer­cici de risc. Sovint, la neces­si­tat de comu­ni­car-se es redu­eix a monosíl·labs, emo­ti­co­nes o sentències com Mama, prou, que poden sonar com la fressa del paper de vidre. Si goses pre­gun­tar “Com estàs?”, n’has de tenir prou amb un “Bé” com a res­posta, acom­pa­nyat d’una ullada fur­tiva al mòbil, on, si tens sort, podràs veure l’última moda en balls estranys de Tik­Tok: segur que l’ado­les­cent te’n dedi­carà un parell al men­ja­dor men­tre tu al·luci­nes fort. L’ali­men­tació és un feno­men digne d’estudi: en un segon, poden crus­pir-se un plat de pasta i en el següent estar con­vençuts que la dieta de “només xips” és tendència. La nevera es buida a la velo­ci­tat de la llum, com si fos un forat negre. Tenir un ado­les­cent a casa és una experiència cir­cense, però també és un regal dis­fres­sat. Cada dia porta nous rep­tes dig­nes d’un rea­lity show. Avui n’hi ha un que en fa 17: per molts anys i tots bons, fill!