“L’assaltu”

L’estampa d’un tinent coronel, amb bigotet i tricorni, entrant al Congrés de diputats mostrant la credencial d’una pistola negra, és una de les escenes més anacròniques que podíem imaginar-nos aquest febrer del 1981. Ningú no havia descartat, durant els darrers temps, la possibilitat d’un complot antidemocràtic, cuinat en despatxos importants i portat a cap amb freda tècnica telefònica i com qui juga una partida d’escacs; l’endemà hauríem sabut que el tauler de joc havia estat capgirat.

Però això no, home. De quin drama “esperpèntic” sortia la figura del guàrdia civil, protagonista, que aconseguia de quedar antiquat fins i tot dins el marc convencionalment “històric” d’aquella sala? I, un cop ocupat el local, l’espera era patètica. Els personatges ocupants, a desgrat de llurs crits i metralletes, tenien l’aire de les marionetes que han vist trencats els fils mitjançant els quals podien fer un “paper” coherent. Es fàcil, amb una arma a la mà, fer que gent desarmada s’ajupi. De moment. A la llarga, però, els qui s’armen inútilment acaben mentalment i psicològicament desarmats. Fer por no és incompatible amb fer el ridícul.

És una escena inconcebible a França, a Alemanya, a la Gran Bretanya, a Holanda, a Europa, vaja. Suposo que evitar situacions com aquesta també deu formar part del pla de “modernització” de les forces armades, del qual s’ha parlat tant. Jo no puc pas parlar amb seriositat política d’aquest tema; ja ho fan els companys del diari als quals corresponen aquesta mena d’anàlisis. No puc estar-me de pensar que, just abans que això passés, jo havia dut al diari un article que parlava del Carnestoltes. Dels balls, les disfresses, les comparses. Si ho arribo a saber, hauria evocat aquells “assalts” del segle passat, dels barcelonins “assaltus” que ha descrit molt sucosament Joaquim Maria de Nadal. La “gent bé” deia: «Aquesta nit tinc un “assaltu”». Es tractava d’envair una casa distingida –o amb diners– i fer-hi tabola carnavalesca. Però s’equivocaria qui cregués que l’“assalt” era improvisat. Sovint l’amo de la casa havia col·laborat a preparar la llista d’assaltants, que es reunien primer a casa d’un amic i aleshores “tenien l’acudit” de presentar-se en el domicili previst. “Ah, oh, quina sorpresa!, jo no sabia res…” Moltes cases s’organitzaven l’assalt per “entrar en societat”, per figurar, perquè en la “vida social” d’un diari sortís l’endemà la notícia, redactada literalment així: «El pasado lunes fueron “asaltados” los suntuosos salones de los señores de Tal por un grupo de elegantes mascaritas…»

Hi ha moltes maneres de veure’s el propi nom en les “notes de societat”, però la que ha triat l’home que, pistola en mà, cridava “¡que se sienten, coño!” avui dia no és benvista. Cal reconèixer que no és elegant ni “mascarita”: ja fa temps que és identificat. No sé si arribarà a comprendre per què no és acceptat en els “salons” de la “salvació nacional”; quan hom és un supervivent d’una galàxia vuitcentista, és difícil digerir la realitat del 1981. Ni que demani explicacions als “mascaritas” que li havien assegurat l’èxit de l’“assaltu”…