Corresponsals de guerra

Tots tranquils: l’articlet objecte de tanta atenció de The Economist es desqualifica tot sol, i desqualifica la revista que l’ha publicat. És clar que mai no agrada que li diguin cacic al teu antic president, un home que ha estat qualificat com “el polític català més important dels últims segles, el més influent a Espanya i el de més projecció a Europa”, ni que te’l comparin amb un franquista juràssic. Tampoc no agrada que es menteixi, com quan s’afirma que un professor espanyol que no parli català no té oportunitats de ser contractat en una universitat catalana. Però, si tot el que publica The Economist té aquest grau de rigor, que pleguin!

És clar que el periodista de The Economist ha tingut la col·laboració interessadíssima d’insignes informants que han ajudat a conformar la seva visió distorsionada de la realitat catalana. Que sigui Antonio Muñoz Molina, antic director de l’Instituto Cervantes a Nova York, qui ha tractat de cacic Jordi Pujol no ha d’estranyar. Aquest institut té per missió invertir ingents quantitats de diners –també de catalans– a favor del prestigi internacional del nacionalisme espanyol, la naturalesa del qual es basteix sobre la voluntat políticament annexionista i culturalment genocida de tot el que destorbi la seva essència unitarista. Potser més trist és que Josep Ramoneda s’hagi afegit a la festa, ironitzant sobre si a Espanya es volen tenir disset Hollywoods mentre als EUA només en tenen un. Hi hauria deu mil contraexemples de respecte per la diversitat cultural i política als Estats Units, com ara la pluralitat de sistemes electorals Estat per Estat, i fins comtat per comtat, o el nombre de museus d’art modern i contemporani, o el cas de les homologacions acadèmiques i professionals (als Estats Units, un metge o un advocat d’un Estat no pot exercir en cap altre sense la corresponent convalidació del seu col·legi professional). Però, amb consciència o sense, a Ramoneda, director vitalici del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona –també n’hi deuen haver ben bé disset més, a Espanya, d’aquesta mena de canongies– l’apunten al discurs antiautonomista que volia escoltar el dit corresponsal.

El cas de The Economist no és el primer, ni és l’únic. Només cal fer memòria de com la premsa alemanya va tractar la presència catalana a Frankfurt. És més, fins i tot quan la premsa estrangera ha parlat bé de Catalunya, ha estat amb segones. Fa anys, el president Pujol confessava la incomoditat que sentia cada vegada que parlaven bé d’ell, perquè sempre era per destacar-ne la moderació i, per dir-ho així, la lleialtat espanyola, més que no pas per allò que representava la seva acció de govern des del punt de vista de la nació catalana. El mal és antic, i el seu origen, fàcil d’identificar i localitzar.

I és que la figura del corresponsal de premsa té una dimensió política indiscutible. No tornaré a repetir la meva vella tesi sobre la “política de paper”, és a dir, sobre com la política es representa i es fa a les pàgines impreses dels diaris i els setmanaris internacionals. El corresponsal internacional acaba sent encara més important que un cònsol o un ambaixador, que mai no es permetrien la imprudència ni la impertinència d’una interferència pública tan directa en els afers interns del país.

Les conclusions són clares. En primer lloc, cal entendre que el problema de l’articlet no és de desinformació. El periodista que ens ocupa hauria pogut trobar informació més exacte sobre Catalunya a Google que la que va aconseguir amb totes les seves entrevistes “qualificades”. Però és que no es tractava d’informar, sinó de comprometre’s amb una causa. El corresponsal de guerra de The Economist ha escrit una peça de combat polític, alineat a favor del projecte nacionalista que, per convicció o per interès, ha escollit com a propi. Per tant, cal que sapiguem que qualsevol resposta catalana a la defensiva, institucional o popular, serà llegida i integrada per The Economist com la prova definitiva que ha encertat no tant en la diagnosi com en l’objectiu de trepitjar l’ull de poll a través del qual ens ha volgut fer mal a nosaltres i el corresponsal ha complagut els seus benemèrits i generosos amics.

En segon lloc, l’única reacció raonable és aprofitar l’evident incompetència professional i, per tant, la feblesa del setmanari, per girar la situació a favor nostre. Els responsables de The Economist no necessiten més informació, perquè ja la tenen, però han de saber, i ho poden entendre, que els han enredat i que els han desacreditat en mostrar tan ingènuament la seva complicitat amb un projecte nacionalista determinat, ben il·lustrat pel famós Manifiesto liderat per Fernando Savater, que citen i donen per bo. Un país no pot trontollar per un articlet manipulador, però la revista sí que hauria de notar que la relliscada d’enfrontar-se injustament a tot un país li surt cara. Finalment, el cas posa en evidència que ens cal molta més intel·ligència en les nostres relacions amb l’exterior. Tenim una xarxa internacional de catalans al món de primer nivell, abandonada a la seva sort. I només tenim “corresponsals de guerra” a les files enemigues. Fins que no tinguem ben activats els uns i desactivats els altres, haurem d’aguantar xàfecs d’aquesta mena.