La llei del més fort

Un dels acadèmics més reco­ne­guts per les seves con­tri­bu­ci­ons a les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals és Joseph Nye, que durant tota la seva car­rera ha estat vin­cu­lat a la Uni­ver­si­tat de Har­vard i, en par­ti­cu­lar, a la influ­ent John F. Ken­nedy School of Govern­ment. Pre­cur­sor de la teo­ria del neo­li­be­ra­lisme ins­ti­tu­ci­o­nal, que emfa­titza la coo­pe­ració entre Estats a través d’ins­ti­tu­ci­ons mul­ti­la­te­rals, Nye va intro­duir el con­cepte de soft power per pri­mera vegada en una de les seves obres de referència, Bound to Lead: The Chan­ging Nature of Ame­ri­can Power (1990, Basic Books). El pro­fes­sor de Har­vard des­a­fia aquí la idea que els Estats Units esta­ven en declivi com a super­potència i argu­menta que el poder no es basa única­ment en la coerció mili­tar o econòmica (hard power), sinó també en la capa­ci­tat d’atreure, influir i seduir altres a través dels valors, la cul­tura i les polítiques.

El poder tou es basa en la per­su­asió i la cons­trucció d’una imatge atrac­tiva, en opo­sició al poder dur, que implica ame­na­ces i ús de la força mili­tar i comer­cial. En ulte­ri­ors tre­balls, Nye va ampliar i apro­fun­dir el con­cepte, ana­lit­zant deta­lla­da­ment la manera com els països poden pro­moure i treure par­tit del poder tou en política inter­na­ci­o­nal. Anant una mica més enllà, a The Powers to Lead (2008, Oxford Uni­ver­sity Press), Nye argu­menta que un lide­ratge efec­tiu demana una com­bi­nació equi­li­brada i estratègica entre hard power i soft power, il·lumi­nant el que va ano­me­nar smart power. Posat en pràctica amb Hillary Clin­ton com a secretària d’Estat a la pri­mera admi­nis­tració d’Obama, el poder intel·ligent dis­posa un enfo­ca­ment més sofis­ti­cat de la diplomàcia, on per­su­asió i coo­pe­ració vagin de bra­cet amb la força, quan sigui neces­sari.

El 47è pre­si­dent dels Estats Units d’Amèrica es mos­tra com un acèrrim detrac­tor dels ense­nya­ments del pro­fes­sor de Har­vard, dei­xant com­ple­ta­ment de banda seducció i intel·ligència a la seva política exte­rior. Trump pre­fe­reix ser temut que amat i fer de la mes­qui­nesa el seu senyal d’iden­ti­tat i modus ope­randi. Expo­sats i exhi­bits al fòrum públic, els immi­grants il·legals són conduïts a avi­ons mili­tars per ser tor­nats als seus països d’ori­gen. Ame­na­ces molt poc vela­des diri­gi­des a Dina­marca i el Canadà, però també a Panamà, la UE i altres tra­di­ci­o­nals ali­ats occi­den­tals. Con­ge­lació bru­tal i sense avís previ de l’ajuda inter­na­ci­o­nal, que ha sem­brat el caos al pla­neta. Drets de duana enar­bo­rats com a arma de des­trucció mas­siva con­tra els qui –afirma– han abu­sat de la “gene­ro­si­tat ame­ri­cana”. Pre­sen­tació de la Franja de Gaza com a solar immo­bi­li­ari, empe­nyent a l’èxode els seus pobla­dors pales­tins...

Ja és llarga la relació de deci­si­ons uni­la­te­rals anun­ci­a­des o adop­ta­des en els pocs dies trans­cor­re­guts des que Trump va assu­mir el coman­da­ment de la pri­mera potència mun­dial. Als antípodes del soft power, el pre­si­dent nord-ame­ricà ha optat per la rup­tura en política exte­rior i ha aga­fat a con­tra­peu un món que no s’havia pres seri­o­sa­ment les ame­na­ces durant la cam­pa­nya. Quan el pre­si­dent Petro rebutja l’arri­bada d’avi­ons amb immi­grants expul­sats, al cap de poques hores Colòmbia es doblega a les exigències de Was­hing­ton. Quan l’objec­tiu són els aran­zels amb Mèxic, la pre­si­denta Shein­baum s’avé a raons i mul­ti­plica les con­ces­si­ons envers el veí sep­ten­tri­o­nal. Quan Trump asse­vera que Egipte i Jordània aca­ba­ran aco­llint els pales­tins, no dubta a humi­liar-los i inti­mi­dar-los, recor­dant-los tot el que poden per­dre per impo­sar-se.

Trump no té amics ni ali­ats i, després de mesos de ges­ti­cu­la­ci­ons, Europa comença a sen­tir la pressió de l’inquilí de la Casa Blanca sense des­en­ca­de­nar una deci­dida acció de Brus­sel·les. Con­ti­nuem espe­cu­lant sobre la pos­si­bi­li­tat que els Estats Units s’esti­guin dis­pa­rant un tret al peu. Dub­tant si l’Amèrica del Nord dis­posa dels mit­jans per sufra­gar aquesta mul­ti­pli­cació d’ame­na­ces. Man­te­nim la il·lusòria expec­ta­tiva d’alguna nego­ci­ació perquè l’his­triònic pre­si­dent s’avin­gui a raons. Què més cal per con­cloure que “Trump II” no és com “Trump I”, que és més orga­nit­zat, més ben armat, més deter­mi­nat i amb pressa? Què més per cons­ta­tar que el seu afany per tre­pit­jar el dret inter­na­ci­o­nal i sos­ca­var el mul­ti­la­te­ra­lisme per­se­gueix una lògica impe­rial, de tor­nada al segle XIX, quan la llei del més fort era norma? El soft power nord-ame­ricà ha mort. Donald Trump l’ha matat.