Joc perillós

Certa premsa futbolística (o futbolera?) catalana mai ha estat sant de la meva devoció, ja que ha volgut combatre la “caverna madridista” no pas amb seny, rigor i equanimitat, sinó emprant els seus mateixos codis: servitud al poderós, fanatisme, sensacionalisme, fòbia al màxim rival...

D’exemples, en tenim diversos i un de ben recent –i flagrant– són les cròniques de l’Espanyol-Madrid del 2 de febrer passat a l’Sport, El Mundo Deportivo i L’Esportiu de Catalunya. Cap de les quals va admetre –ni implícitament ni explícitament– el lamentable arbitratge sofert pels blancs, als quals, com és habitual, se’ls va titllar de “ploramiques”. Malauradament (per a aquells que estimem més la veritat que l’escut de torn) aquesta tendenciositat no és nova. Ja fa temps que, segons aquests mitjans, el Barça és víctima de sofisticades conxorxes “judeomaçòniques” destinades a fer-lo xixina en favor dels merengues. Això sí que tenia vigència durant el franquisme, però ja en democràcia el Barça ha conquerit un munt de copes, lligues i Champions que desacrediten aquesta tesi.

Avui dia, predicar la teoria de la conspiració és una manera (auto)complaent de veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi. Per desgràcia, bona part de la premsa esportiva nostrada s’està convertint en una autèntica cova culer que comença a practicar el mateix joc perillós que s’atribueix a la caverna madrilenya: la manipulació. Si us plau, evitin-la i deixaran de marcar-se un gol... en pròpia porta.