Llengua i població

Miquel Stru­bell i Tru­eta ha publi­cat un lli­bre –Llen­gua i població a Cata­lu­nya, Edi­ci­ons de La Magrana– que hau­ria de ser un lli­bre de capçalera per a tots els qui es pre­o­cu­pen per la situ­ació i el futur del català. És una anàlisi que es basa en una docu­men­tació molt rigo­rosa, que estu­dia a més totes les vari­ants que inter­ve­nen en l’ús del català –edat, sexe, lloc de nai­xe­ment, etc.–, el matri­moni mixt i una sèrie d’aspec­tes que aquí no puc deta­llar. Tot ple­gat és una eina que l’autor posa a les mans dels soci­o­lingüistes, dels mes­tres i dels ciu­ta­dans perquè la facin tre­ba­llar.

Pen­sant en el lec­tor d’aquest diari, pot­ser és interes­sant de reco­llir algu­nes dades que Stru­bell dóna sobre els models cons­ti­tu­ci­o­nals en Estats mul­ti­lingües. Al Canadà, per exem­ple, hi ha el ter­ri­tori del Que­bec: a la legis­lació, la justícia, l’admi­nis­tració, els orga­nis­mes parapúblics, el tre­ball, el comerç i els nego­cis, l’ense­nya­ment, en tots aquests camps el francès és decla­rat l’idi­oma ofi­cial. La cam­pa­nya de nor­ma­lit­zació de la llen­gua té un pes legal i un suport en forma de mul­tes per a les infrac­ci­ons, que en el cas de rein­cidència d’una empresa o ins­ti­tució poden arri­bar a les tres-cen­tes mil pes­se­tes. Això sí que són pos­si­bi­li­tats de nor­ma­lit­zació, si ho com­pa­rem amb l’sta­tus de coo­fi­ci­a­li­tat del català!

A Suïssa les pobla­ci­ons migratòries han de res­pec­tar la llen­gua pròpia del lloc d’aco­lli­ment. Està abso­lu­ta­ment legi­ti­mat el prin­cipi ter­ri­to­rial. I és curiós que la importància numèrica de les qua­tre comu­ni­tats de llen­gua dife­rent a Suïssa és molt sem­blant a la importància de les qua­tre comu­ni­tats lingüísti­ques a l’Estat espa­nyol. El suís-ale­many és la llen­gua materna del 69 per cent de la població, equi­va­lent a la situ­ació del cas­tellà com a llen­gua materna; el francès cor­res­pon a un 19 per cent, apro­xi­ma­da­ment el per­cen­tatge de parla cata­lana a l’Estat espa­nyol; l’italià, a un 9 o 10 per cent, assem­blant-se, doncs, a la pro­porció del gallec. Cin­quanta-una mil per­so­nes, a més, par­len el reto-romànic. Les tres pri­me­res llengües són “ofi­ci­als” a Suïssa, i l’Estat fede­ral manté la seva cor­res­pondència amb els can­tons segons la llen­gua del cantó en qüestió. Tots els fun­ci­o­na­ris fede­rals tenen l’obli­gació de saber dues llengües naci­o­nals, i als tri­bu­nals fede­rals les tres llengües ofi­ci­als tenen el mateix valor. A Suïssa, doncs, no es fa cap con­cessió a la llen­gua majo­ritària de la Con­fe­de­ració. Quant a Bèlgica, l’Admi­nis­tració esta­tal fa ser­vir les tres llengües –fran­cesa, neer­lan­desa i ale­ma­nya– en les comu­ni­ca­ci­ons amb les tres comu­ni­tats lingüísti­ques, sense tra­duc­ci­ons, i manté cor­res­pondència amb par­ti­cu­lars en la llen­gua dema­nada.

Quina llàstima no tenir més espai per a treure suc d’aquest lli­bre! Però amb aques­tes dades el lec­tor evi­tarà de caure en la trampa de pen­sar que l’Estat espa­nyol reco­neix el “bilingüisme” com ho fan altres països. Perquè, com diu Miquel Stru­bell, no es replan­teja a fons com ha d’ésser la situ­ació del català ja nor­ma­lit­zada del tot, sinó que es reforma mínima­ment per tal de no dese­qui­li­brar l’ordre esta­blert actual. I les solu­ci­ons tímides no són solu­ci­ons.