Pedres òrfenes

La sala capitular i l’abadia són dues de les estances que tenen l’accés des del corredor porticat del solemne claustre del monestir de Pedralbes. Una i altra sala són a tocar, separades per un mur gruixut, de pedra antiga, i una i altra eren ahir al matí dos mons, dues realitats contraposades, viva imatge del deliri dicotòmic que es respira aquests dies de febrer en aquest edifici del segle XIV.

La sala capitular era plena amb la corporació municipal, les tres monges que encara integren la comunitat monàstica del lloc, el seguici de periodistes i el cor de cantaires que ho va acabar d’omplir tot quan va entonar els solemnes goigs de Santa Eulàlia i el Virolai. En canvi, l’abadia era deserta, amb una llum càlida il·luminant el paviment terrós del centre de l’estança, un espai de forma circular per la disposició d’unes cadires en rotllana. Tot plegat, un espai amb aparença d’escena teatral a punt per representar el dol d’una pèrdua, un drama com el que viurà el monestir des de diumenge.

Tot l’enrenou mediàtic i social organitzat des que aquest diari va fer pública la decisió de la comunitat de les clarisses de posar punt final a la vida monàstica de Pedralbes després de 700 anys de presència va arribar ahir, festivitat de Santa Eulàlia, al seu punt àlgid. El costum polític local de visitar el monestir el dia de l’antiga patrona de la ciutat ha despertat sempre l’interès de la premsa, però ahir la cita va adquirir un significat especial per les ganes de veure com afrontava un alcalde capaç de fer possibles impossibles com el de la Casa Orsola la polèmica a l’entorn de la marxa de les últimes tres monges clarisses del monestir.

El seguici municipal va comportar el conseqüent terrabastall matinal en un espai guardià del silenci i la quietud. Ahir van ser les monges les primeres a trencar la pau monacal en prendre la paraula a la sala capitular per agrair la presència de l’alcalde i regidors i acomiadar-se d’un i altres confirmant que “ens n’anem a una altra comunitat”, fet que va fer exclamar un “oh” de tristesa i desaprovació entre els feligresos que seguien l’acte des del lloc del claustre on els havia situat l’organització, encara amb l’esperança de poder evitar aquesta marxa.

Quan l’alcalde va intervenir, complagut per les paraules de comiat de la germana Immaculada, que va demanar a santa Eulàlia la protecció per a la ciutat i els seus habitants, en un prec que va sonar a benedicció ad aeternum, ho va fer ajustant el seu discurs al fet cert que la vara d’alcalde no fa miracles, ni pot intercedir en afers de l’Església. Però, tot i això, va ser aclamat en més d’una ocasió per aquells que l’escoltaven des del claustre, rere dues pancartes reivindicatives, quan va manifestar el desig del consistori de mantenir viu el monestir i el lligam amb la ciutat, així com l’esperança que un dia torni a estar habitat per les monges.

I amb càntics de suport de la gent a les religioses, la nombrosa comitiva va sortir de la sala capitular per dirigir-se al refectori i degustar el tradicional mató ofert per la comunitat. En discórrer pel claustre, tothom va passar per davant l’entrada a la sala de l’abadia, però ningú hi va parar esment, ni va fer intenció d’accedir-hi. I allí va quedar l’estança amb les cadires buides i les pedres òrfenes, mudes, escoltant un ressò llunyà, un eco que s’apaga.