L’indigne reducte residencial

L’accés a l’habi­tatge arren­dat està a preus inas­se­qui­bles. Molts pro­pi­e­ta­ris estan tra­ient els seus pisos del llo­guer tra­di­ci­o­nal per tras­lla­dar-los a l’arren­da­ment d’habi­ta­ci­ons, al llo­guer turístic o al de tem­po­rada. Aquest traspàs obe­eix a dues moti­va­ci­ons. Els amos trac­ten d’elu­dir l’apli­cació de la llei d’arren­da­ments urbans i el límit de preus de la llei d’habi­tatge. I, d’altra banda, es per­se­gueix l’obtenció de més ingrés econòmic. La diferència entre arren­dar un habi­tatge com­plet i fer-ho per habi­ta­ci­ons dona un 34% més de ren­di­bi­li­tat. Els estu­di­ants, joves pro­fes­si­o­nals o nòmades digi­tals són els usu­a­ris deman­dants de tal reducte resi­den­cial, el llo­guer d’habi­tació, que ja està cos­tant una mit­jana d’uns 520 euros al mes, en un pis com­par­tit, dis­po­sant tan sols d’un llit indi­vi­dual, una tau­leta de nit, pot­ser una cadira i un petit armari, i, mol­tes vega­des, sense fines­tra al car­rer o a un pati exte­rior o balcó i amb pro­hi­bi­ci­ons com ara men­jar a l’habi­tació, i, en molts casos, sense dret a ús de cuina. En fi, un infra­a­llot­ja­ment. No queda més remei que com­par­tir habi­tatge amb per­so­nes des­co­ne­gu­des, ali­e­nes al nucli fami­liar, viure en una habi­tació amb un espai de reduïdes dimen­si­ons i amb mol­tes limi­ta­ci­ons que gene­ren un sen­ti­ment d’inco­mo­di­tat que, òbvi­a­ment, impe­deix a les per­so­nes desen­vo­lu­par les seves vides, reta­llant la seva pri­va­ci­tat i inti­mi­tat, cosa que inci­deix en la qua­li­tat de vida i reper­cu­teix en la salut men­tal i emo­ci­o­nal. Una indig­ni­tat tole­rada que hau­ria de ser erra­di­cada.