Cal una llei de prevenció de residus

En molts municipis veiem carrers i espais plens de deixalles. Davant d’aquesta situació podríem fer el discurs fàcil i apuntar contra qui té la responsabilitat de la gestió de la recollida de residus (els ajuntaments o empreses gestores) o fer front a un debat vital però lent sobre el problema de fons i buscar solucions. A Celrà fa tretze anys que vam fer el canvi al sistema de recollida i gestió de residus porta a porta, un dels primers municipis de les comarques gironines. Vam passar d’un 30% de recollida selectiva fins a prop del 80% actual i que mantenim des de fa anys. Ni va ser fàcil al seu moment ni desapareixen completament els problemes. Els ajuntaments han de complir les noves normatives europees i augmentar el percentatge de recollida selectiva. Triïn un sistema o altre, aquests queden relegats a la bona fe i la correcta utilització que en faci la ciutadania (i que generalment és així) però també a la bona o mala gestió de l’execució del servei, especialment quan aquest és privat i per tant el control quotidià és més complicat. Els canvis són difícils i és llavors quan els carrers s’omplen de brutícia perquè algú decideix dipositar-la en un lloc on no toca o hi ha serveis que no s’han prestat. Això genera una clara sensació de deixadesa i també pot provocar un augment de costos del servei perquè la llei espanyola de residus obliga a repercutir tot el cost a la taxa municipal. Durant molts anys, cap govern s’ha atrevit definitivament a posar sobre la taula una llei de prevenció de residus, que no vol dir de gestió. Ha faltat voluntat política per plantar les grans empreses i els agents de pressió que viuen del reciclatge. Necessitem una llei que avanci cap a un model que transformi la producció (reducció) de residus; que afronti els canvis legislatius per prohibir l’arribada al mercat de productes que no estiguin ecodissenyats, tot combatent l’obsolescència programada. També cal que s’implementi un sistema de retorn dels envasos (SDDR), que apliqui la responsabilitat ampliada al productor (RAP) perquè pagui el cost del residu qui el produeix. Una llei amb un pla d’infraestructures estratègiques per garantir petites plantes de compostatge d’orgànica arreu del país, així com el tancament progressiu dels grans abocadors i incineradores, tal com diu el mandat aprovat al Parlament. Necessitem una llei que en lloc de responsabilitzar i penalitzar veïns i veïnes amb una doble imposició econòmica, enfoqui primer cap als responsables de produir i emplenar les llars de plàstics. La lògica és començar per posar grans esforços en la reducció, seguit de la reutilització i del reciclatge. Ara per ara, i més enllà del deure col·lectiu de reduir els residus a nivell domèstic, a Girona i arreu cal acabar d’engegar el nou sistema i fer tot el que és al nostre abast perquè funcioni bé i tornar a tenir uns municipis més endreçats.

(*) Dani Cornellà, Pere Martín Sánchez (regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Celrà) i Sergi Cot Cantalosella, regidor d’Acció Climàtica de l’Ajuntament de Girona.